Publicitat
Publicitat

No és país per a joves?

Al'última empresa que vaig treballar (una multinacional amb 120.000 empleats) estava establert que el conseller delegat no tingués més de seixanta-cinc anys. Havia de plegar abans no arribés a aquesta edat. El procés successori estava perfectament previst i instaurat. Generalment, el successor acostumava a ser un professional de poc més de cinquanta anys que hauria començat a treballar de jove a l'empresa. El sistema de promoció era molt acurat i permanentment revisat. El resultat era, és encara, després de noranta anys, un grup empresarial molt ventilat, sempre innovador i amb un gran dinamisme. El creixement professional individual estava garantit.

Aquell dinamisme em crida l'atenció quan el contrasto amb la immobilitat laboral que es respira al nostre país. Entre nosaltres la gerontocràcia és asfixiant. Llegeixo que a partir d'ara l'accionariat de Gas Natural probablement canviarà i la seva estructura directiva quedarà "desprotegida" del bloc format per Repsol i La Caixa. Veig que l'actual president té, agafin-se, setanta-vuit anys! De fet, totes les empreses semipúbliques i exmonopolis (les arramblades, d'una manera o d'una altra, a l'ombra de les disposicions legislatives) semblen destinades a exercir de refugi per a gent que hauria d'haver plegat fa anys. Bancs i caixes en són també un bon exemple. Entitats on l'accionista no pot controlar directament els seus gestors. Tampoc, internament, s'han establert els mecanismes que garanteixin un procés de renovació permanent, que és el que distingeix les bones corporacions.

Sovint, sota l'excusa d'una suposada experiència, a casa nostra s'hi amaguen individus que no tenen altre objectiu a la vida que perpetuar-se en una mena de poltrona que provoca un restrenyiment gerencial de conseqüències nefastes per al país. Passin llista als individus que es consideren rellevants, aquells que sempre surten als mitjans de comunicació, i observaran que són els mateixos des de fa dècades. Deixin-me ser malpensat: si aquests directius, que sempre estan al mateix lloc, són tan bons com ens volen fer creure, aleshores ¿per què ningú els ha fitxat perquè puguin demostrar les seves habilitats a nivell internacional? Em temo que aquesta obsessió per la cadira no està exempta d'una por terrible a enfrontar-se amb veritables llops i a mercats que potser no els tindrien cap consideració -no, almenys, la simpatia que els demostra la tòpica i benpensant premsa barcelonina.

No crec que siguem prou conscients que una societat que no deixa espai de joc per als joves és una societat mesquina i destinada a la decadència. Deixem de banda posicionaments conservadors o progressistes, perquè parlo de l'immobilisme. El progressisme i el conservadorisme són posicions respectables i necessàries -tant l'una com l'altra-. Cal avançar, però sense oblidar on som i d'on venim. L'immobilisme, per contra, és una posició gens respectable, ni legítima, que cal combatre sense pietat. Perquè va en contra de la història, del futur. I estic convençut que en l'actual procés sobre el dret a decidir hi ha, per part d'alguns, una clara voluntat d'immobilisme interessat que pretén amagar-se rere la disfressa de la moderació. En el fons, la famosa tercera via del senyor Duran persegueix que res canviï. I per això se'm fa especialment odiosa. L'espectacle de Duran, amb el seu inseparable lloctinent Sánchez, a Madrid, intentant endarrerir la data de jubilació del senyor Fainé utilitzant les excuses més peregrines, és penosa i lamentable. I alhora d'una comicitat i d'un patetisme difícils de trobar en cap Parlament evolucionat. Esclar que ¿podem esperar altra cosa d'una mal anomenada tercera via (seria millor batejar-la com a via morta ) quan està liderada per algú que porta més de trenta anys de diputat i més de vint-i-cinc de capitost d'UDC?

Si en aquest moment tenim la possibilitat de debatre, sense complexos ni pors, la independència de Catalunya, és gràcies a la incorporació de sang jove. Hauríem d'estar agraïts a les noves generacions de catalans que ens han fet veure que de tabús no n'hi ha d'haver. Avui el món ja no contempla el moviment que està tenint lloc a Catalunya com una de les tantes ocasions que, al llarg dels segles, el país ha malbaratat. I tot gràcies a la frescor i la joventut que el manté viu. Gràcies a la vitalitat que possibilita voler saltar un obstacle rere l'altre. Resultarà imperdonable que la nostra generació no es posi al costat de les generacions més joves i ajudi a fer fora tota aquesta colla de gent esbravada, sense el més mínim sentit d'il·lusió pel país i que hauria hagut de ser recanviada fa anys.