16/07/2015

No s’ha volgut fer pedagogia

3 min

No he aconseguit saber amb exactitud l’import total de les ajudes que ha rebut Grècia com a membre de la Unió Europea (UE). Tampoc ho sabem d’Espanya. La informació està dispersa i no resulta, en cap cas, clara. L’error és colossal. Els que hem viscut intensament sota els efectes de la no-Europa —aquells que, abans del 1986, viatjàvem sovint per Europa i compràvem productes als seus supermercats— ens podem fer una idea bastant precisa d’on pararíem si no fóssim membres de la UE. És útil fer volar la imaginació en aquest sentit per intentar moderar les reaccions quan Europa ens enutja. Quan ens diuen que el nostre PIB s’ha contret els darrers anys, o que la crisi ha reduït el PIB grec en un 25%. Sempre he pensat que si en guanyo tres i en perdo un, vol dir que n’he guanyat dos. Aquesta hauria de ser la manera de mesurar la bondat de l’experiència grega a la UE. Sembla més raonable no mesurar pas el que Grècia perd ara, sinó el que ha guanyat durant anys. I fer-ne un capmàs.

A Espanya estem en una situació molt similar. Precisament per això em sembla inaudit que encara hi hagi catalans que es mostrin indignats quan es demana justificar els ajuts donats a Grècia, i quins són els seus resultats. Perquè tenim un problema calcat a Espanya. Hi ha regions que han viscut esplèndidament gràcies a la nostra inesquivable solidaritat. I, esclar, no fan mai fallida perquè les regions tenen un estat espanyol que aboca els diners que calguin, quan manquen o quan interessa —per nepotisme, per simpaties o possibles interessos electorals—. Diners nostres, evidentment. Aquesta realitat, un fet inqüestionable, ens explica per què, entre altres coses, els espanyols no volen sentir ni parlar d’una Catalunya que abandoni Espanya.

Aquesta manca d’informació a l’hora d’identificar qui és que posa els recursos i qui és que se’n beneficia, provoca una supina ignorància. És així que massa sovint estem davant de països receptors d’ajudes que no saben d’on surt el seu benestar. Ningú els ho ha explicat. Ningú ha passat comptes amb ells. El tema és greu, perquè es tracta d’una ignorància que genera la falsa creença que els progressos i el benestar obtinguts són fruit únicament i exclusivament del propi esforç. Quan un bon dia la crua realitat explica quina és la veritat econòmica, aquestes societats demostren frustració i complexos. I ho fan no només ometent qualsevol mena de gratitud, sinó que desenvolupen uns murs de protecció en forma d’orgull patrioter d’unes característiques clarament fatxendes.

El desconcert de la societat grega és paral·lel a la frustració dels països contribuents nets que observen com, després d’haver abocat milions en polítiques d’ajuda regional, són vilipendiats i tractats de feixistes. I cal buscar l’origen de tot plegat en la negativa dels polítics meridionals a explicar clarament els enormes avantatges que significa formar part de la UE. Governants que s’han negat —de fet, s’hi neguen encara— a dir clarament que el benestar de la població que representen no és resultat directe de les seves polítiques. Encara resulta tabú per a aquests polítics sortir i donar públicament les gràcies a aquells que han insuflat fons suficients per operar aquest petit miracle. Manca aquesta humilitat. Molts dels problemes que estem patint ara són fruit d’aquesta descarada autoatribució de mèrits. I el que dic per a Europa val per a Espanya. El fet que els alemanys demostrin el coratge i la tossudesa que als catalans ens manca no és excusa per no comprendre’ls i no donar-los suport.

Mantinc una conversa amb un parlamentari europeu i m’explica clarament que la UE ha decidit, fa temps, que les ajudes indiscriminades que hi ha hagut fins ara s’han acabat. S’han acabat les subvencions a fons perdut amb l’excusa d’equilibrar el territori i ajudar les regions i els estats més pobres. A partir d’ara, qualsevol fons serà prestat amb la condició de passar comptes. De comprovar amb detall que les inversions tenen un retorn i donen uns profits reals i quantificables. La corrupció, el mal ús del fons estructurals... però, sobretot, la sorpresa en descobrir l’absoluta inconsciència que tenen les regions meridionals de les ajudes que han rebut, han provocat que els estats que són contribuents nets diguin prou.

Fa uns dies, un dels petits estats de la UE, Letònia, ens feia caure la bena dels ulls. Referint-se al rescat grec, manifestava: “Per què s’ha de destinar als grecs un sol euro més quan tenen un PIB per càpita superior al d’altres països que no han percebut ni una centèsima part del que han rebut ells?” Però, esclar, algú ens ho ha explicat tot això?

stats