El PSOE nacional d'Andalusia

Em va alegrar llegir les declaracions del senyor Carles Tusquets en l’entrevista de l’ARA del dia 27 de novembre. Ja era hora que algú parlés clar. El senyor Tusquets va mostrar el coratge que sovint manca als polítics. Va dir que mentre l’ statu quo d’Andalusia no canviï, les ànsies independentistes catalanes no s’aturaran. El senyor Tusquets recordava que ja ho va advertir fa 25 anys i que mai li han fet cas. Tranquil. Continuaran. Perquè estem davant d’un fet estructural espanyol.

Quan hom visita Rússia, i s’endinsa en la seva història, acaba entenent -encara que no necessàriament compartint- per què la segregació de països com Geòrgia o Ucraïna els treu de polleguera. Aquests països han ajudat a formar una part importantíssima de l’imaginari col·lectiu de Rússia. Quan es visita Moscou i demanes per restaurants de cuina local, la recomanació sempre és la mateixa: cuina georgiana. I si bé formalment Geòrgia no va passar a formar part de l’Imperi Rus fins a principis del segle XIX, les fortes relacions venien de lluny. Si a tot això hi afegeixen que Stalin era georgià, resulta que la contribució de Geòrgia al que ara és la cultura general russa és innegable. Encara més lligada hi està Ucraïna (antiga Rus de Kíev), que, de fet, amb l’antic territori de Moscou i Bielorússia van conformar el caràcter de la Rússia europea.

Observar aquesta realitat llunyana pot ajudar a entendre el que Andalusia significa per a Espanya. És un territori que, ja fa cinc segles, va acceptar entusiàsticament la castellanització -es tractava de foragitar els moros i substituir la cultura i la llengua enemigues per les castellanes-. A partir d’aquell moment, Andalusia és la gran contribuïdora en la formació de l’imaginari espanyol. No s’entén Espanya sense Andalusia. La projecció internacional d’Espanya -allò que, de fora estant, tothom entén com a típicament espanyol- no és res més que la difusió dels arquetips més típicament andalusos: toros, flamenc, bandolerisme justicier, pseudofeudalisme agrícola, etc. Cap règim polític s’hi ha girat en contra. Els catalans, pel simple fet d’estar allunyats d’aquesta mitologia i ser més rics (vull dir que també hi estan lluny els gallecs, però eren més pobres), vam ser observats com a rebels indòmits. Com les repúbliques bàltiques respecte a l’antiga Rússia. No hem reeixit -no hem estat acceptats- com a contribuïdors nets de l’imaginari espanyol: la nostra llengua i els nostres orígens ho impedien.

No ha estat fins ben entrat el segle XX que Catalunya ha patit una influència certa de les maneres i tipismes andalusos. La dictadura de Franco va estimular aquesta influència de manera molt viva prohibint la cultura catalana, exaltant els tipismes més populars espanyols, estimulant la immigració, etc. I va ser durant la Transició que el socialisme català (aleshores PSC-PSOE) es va erigir en el contenidor d’aquesta suposada bèstia lerrouxista adormida que podien significar els immigrants a Catalunya. Amb el suport d’un PSOE espanyol que, per guanyar i ser fort a Espanya, havia d’esdevenir definitivament andalús -cosa que no va ser difícil, ja que els seus capitostos eren Felipe González i Alfonso Guerra-. Roma era tan important que, per triomfar, l’Església Apostòlica es va haver de fer “Apostòlica i Romana”. El PSOE, o esdevenia andalús o no triomfaria.

És en aquells anys que es va decidir espoliar Catalunya i altres zones d’Espanya per mantenir contenta Andalusia -el País Basc podia tenir concert perquè és petit-. I la meva pregunta avui, passats els anys, és la mateixa que m’he fet des de fa decennis: aquesta gent socialista catalana (ara descaradament PSOE a Catalunya), ¿de veritat han defensat mai els nostres interessos? Vistos els resultats -els clientelismes, les actituds dels cacics del partit als ajuntaments del cinturó roig de Barcelona, la renúncia absoluta del socialisme catalanista, etc.-, és evident que no. L’antic PSC-PSOE va decidir que o es feia andalús i li reia les gràcies a Andalusia (el viatge del senyor Iceta n’és la grotesca caricatura actualitzada) o desapareixeria.

Quan l’any 2004 vam impulsar, amb un grup d’amics, la plataforma Contra el Desequilibri (que va ser la primera acció coordinada que denunciava l’espoli fiscal), vam haver de fer grans jocs de paraules per no ser titllats d’insolidaris... per la mateixa societat catalana! Si n’hem fet, d’animalades com a poble! Potser és aquesta sagnia constant i llarga de Catalunya la que ha provocat que quan veig entrar la paraula solidaritat per una porta jo procuro fugir per l’altra. Els que la pronuncien en excés acostumen a ser uns galtes.