Publicitat
Publicitat

Patriotisme de Timbaler

Es fa difícil imaginar l'eurozona sense Espanya -representa el 12% de la població-. Però la realitat és que els països del nord d'Europa comencen a estar-ne tips. Només perquè se'n facin una petita idea: sense Espanya, la taxa d'atur a l'eurozona seria del 8%, mentre que ara és de l'11%. I és que Espanya contribueix amb una quarta part dels aturats del conjunt. Tot això seria suportable si els governants espanyols estiguessin fent veritables esforços per poder sortir d'aquest embolic. Però resulta que no és així. Fins i tot països com Itàlia (que sí que està fent els deures) comencen a estar farts d'Espanya. Detecten que si nosaltres caiem pot ser que els arrosseguem. Suposo que per orgull, Espanya no vol caure sola i s'agafa a les solapes del senyor Monti per estirar-lo en la caiguda. En Rajoy vol il·lusòriament continuar dissimulant i fent veure, com tants i tants espanyols, que Espanya i Itàlia són països equivalents.

Una de les grans pors que han portat la cancellera Merkel a mantenir-se inflexible en l'afer dels eurobons -i, ara, respecte al calendari d'implantació de l'autoritat bancària europea- és que sap (perquè és de calaix, perquè sap que som així!) que en el moment en què la pressió general disminueixi, qualsevol intenció de dur a terme les reformes necessàries desapareixerà. L'experiència ho ha mig demostrat aquests dies. N'hi ha hagut prou que el president del BCE, el senyor Draghi, anunciés que faria el que calgués per evitar que l'euro s'enfonsi, que la prima de risc que paga Espanya pel seu deute públic ha baixat en picat. I amb això han desaparegut les urgències espanyoles i el senyor Rajoy ja tonteja -que és com qualifiquen a Europa la particular manera de fer el gallec que té ell-. I portem així mesos. Convé recordar que a la primavera d'enguany es van disparar totes les alarmes en el nostre sistema bancari i Espanya va demanar ajut a la UE perquè la banca espanyola fos rescatada. Des d'aleshores, res ha avançat en el sentit pràctic. Si llegeixen el Memorandum of understanding que va signar el govern espanyol per accedir a les ajudes bancàries, observaran que a la clàusula 31 s'especifiquen una sèrie de reformes que ha de fer Espanya per poder rebre els diners d'aquest rescat. Els resumeixo les condicions i determinin si creuen que s'ha fet gaire cosa sense pressió externa: augment de l'IVA (el govern espanyol no ho volia fer), eliminació de la desgravació per habitatge (el govern espanyol la va introduir el gener del 2012 i ara diu que la traurà per al 2013!), implantar la reforma laboral i avançar en altres reformes del mercat de treball (es va fer malament i, a sobre, s'ha deixat a la meitat), eliminar burocràcia, desregular col·legis professionals, facilitar i agilitzar els tràmits administratius per fer negocis (no s'ha fet res) i apujar tarifes elèctriques perquè els ingressos cobreixin els costos de producció (no s'ha fet res). La inutilitat és total. I és dins d'aquest context que cal emmarcar els resultats de la darrera cimera de caps d'estat i de govern de la UE. No ens confonguem. Els que depenem de la legislació espanyola per dur a terme activitats industrials coneixem els nivells de laxitud i incompetència del govern espanyol. Dels milions que s'estan perdent en inactivitat productiva i en inactivitat inversora pel simple fet que ni tan sols es promulguen les disposicions més bàsiques i rudimentàries.

És en aquest context que crida especialment l'atenció el comportament que han demostrat determinats "analistes polítics" i contertulians que es creuen amb dret a opinar de tot amb una superficialitat pròpia de Canaletes. Personatges que, ignoro per què, estan socialment ben considerats, però que fan gala d'uns coneixements absolutament epidèrmics. Quan aquestes característiques conflueixen en un individu que això del dret a decidir l'ha agafat amb el pas canviat -que l'incomoda la realitat i quedar en evidència si reconeix que, encara que és del Barça, és unionista- apareix el patrioter mediterrani d'estètica Timbaler del Bruc. I dóna sortida a la pressió acumulada atacant la bàrbara del nord Merkel tot acusant-la de voler protegir les caixes alemanyes. Ep!, els parlo de contertulians indignats amb Alemanya però que encara és l'hora que s'han d'enfrontar amb els poders barcelonins que han saquejat i enfonsat el sistema financer català. Tan independents que mai no parlaran ni publicaran un article contra La Caixa perquè resulta que, ai las, no està en el manual d'estil del seu diari ni de la seva televisió.

PUBLICITAT
PUBLICITAT