Pujol: un cas per al ressentiment

Tots els països tenen el seu bocí d’ànima negra. A Catalunya se sustenta sobre tres pilars inalterables: el pragmatisme arran de terra, el subjectivisme més mediterrani i el ressentiment descordat. Aquests principis estan tan arrelats entre nosaltres que la tradició popular ha pres cura de produir-ne les corresponents dites. “Afarta’m i digue’m moro!” (un pragmatisme que es practica, si és necessari, a quatre potes); “Més val caure en gràcia que ser graciós” (el subjectivisme que afavoreix gregarismes i sectarismes ridículs), i “Abans que algú se n’aprofiti, ho cremo!” (un ressentiment que, si és necessari, practica l’autolesió).

Amb la cloenda de la legislatura s’ha clos, també, la Comissió d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya. Fent una combinació dels tres principis que he esmentat, ha passat a conèixer-se com “la comissió del cas Pujol”. Tres defectes que també han donat forma als suposats debats i interrogatoris. Només un profund desconeixement de quina mena de gent som pot impulsar la creació d’una comissió que no ha servit per a res que no sigui mostrar la nostra part més miserable. Alguns diran que s’havia d’ensenyar. Aquest columnista, que creu en les catarsis, pensa que s’han de fer en el moment oportú. I ara no era convenient —sobretot si tenim en compte que, al capdavall, el moment d’esquerdar el mite Pujol el va triar Madrid—. Per la comissió hi hem vist passar gent per a la qual tot s’hi val. Hem vist com el partidisme, el sectarisme més pueril, ho emmascarava gairebé tot. I també, tristament, hem observat com el ressentiment acumulat —llavor de l’origen de la comissió mateixa— ens portava a danyar-nos col·lectivament en moments en què es requeria una exquisidesa tremenda.

Algun il·lús esperava que aquesta comissió desvelés la veritat. I, per contra, n’hem obtingut el pitjor: les mitges realitats, les mitges mentides —l’ocultació, en definitiva—, tot abillat de veritat. Dic que n’hem obtingut el pitjor perquè en aquest món hi ha coses de les quals, si no ho saps tot, no saps res. Que la comissió ha donat satisfacció a alguns? Sens dubte. Perquè de totes les motivacions que hagin pogut moure aquesta comissió, la més definitòria ha estat el ressentiment. Una rancúnia contra la figura, pitjor encara, contra tota la feina de Jordi Pujol. A la finalització de la legislatura, al darrer plenari, els diputats han volgut fer veure que no hi ha odis. Que no existeix l’enemic, sinó l’adversari. Fariseisme pur. La comissió ha demostrat que a Catalunya l’enemic existeix. I Pujol n’ha tingut, i en té. De la seva persona i dels seus descendents polítics. Pitjor encara: de la seva feina feta.

Amb els anys, Pujol es va anar guanyant l’enemistat de tres bàndols significatius: de l’esquerra postfranquista nacionalment tèbia (la de la superioritat moral, la que pensa que Catalunya s’equivoca quan no és d’esquerres), de la dreta botiflera (la que demana l’aixopluc de Madrid quan no se surt amb la seva) i dels xarnegos de salacot (vinguts fa pocs decennis alguns, descendents d’invasors d’altres; tots ells delerosos d’anorrear el fet nacional català, i el seu idioma de pas). Tots ells esperaven Jordi Pujol a la sortida. I tots perseguint un objectiu especialment maliciós: que tots els catalans reneguéssim de la feina feta. De tota. En una mostra de ressentiment incontenible, han perseguit excitar el poble català per tal que practiqués el subjectivisme.

Demostra superficialitat tolerar que una mala acció emmascari les bones. L’etapa Pujol ha estat plena d’accions de govern d’una enorme transcendència. De fet, res del que està succeint ara seria com és sense la capacitat de resistència, sense el sentit d’estat, que en Pujol va projectar sobre els catalans. Que molts es van enriquir a l’ombra del pujolisme? Cert. Que la confessió d’ara fa un any ens va trasbalsar i decebre? Totalment. Però del cas Pujol, destapat per ell mateix l’estiu passat, no en sabem res. Perquè, lamentablement, no ho sabem tot.

El futur no es construeix sobre el ressentiment. I, per sort, els que ara han pretès condemnar l’etapa Pujol sense voler saber-ho tot no són els que configuraran el futur. Són les noves generacions les que han d’escriure com la història veurà l’etapa Pujol. I segur que elles seran més justes i imparcials i estaran menys carregades de rancúnia. La diferència entre els grans països i els que no ho són tant és que els primers no deixen que aquest temps que tot ho posa al seu lloc sigui tan llarg per no treure’n les lliçons oportunes.