06/08/2015

Schengen, estímul per a l’euroescepticisme

3 min

Quantitats ingents d’immigrants s’estan apilant (un verb cru, però precís) al pas de Calais. Abans de qualsevol judici o opinió sobre aquest tema, crec que s’haurien de fer algunes consideracions.

El tractat de Schengen va entrar en vigor el 1995 per als països que l’havien signat. A partir de llavors se n’hi han anat integrant d’altres. Fonamentalment, pretén implantar una zona de lliure circulació de persones. Com succeeix als Estats Units, on es pot passar d’un estat a un altre sense cap mena de control fronterer. El Regne Unit i Irlanda no van voler formar part de l’espai Schengen perquè són illes —especialment vulnerables en temes d’immigració, ja que les seves fronteres són totes exteriors—. Tanmateix, jo crec que les recances del Regne Unit tenen altres fonaments que estan justificats i que comento després.

A mi, Schengen sempre m’ha semblat una bona idea, però mal implementada. Per tant, una potencial font de problemes. Similar, si m’ho permeten, a la creació de l’euro. Se signen uns tractats i s’aproven unes directives on tothom s’hi pugui incorporar i sentir-s’hi còmode —inclosos països poc seriosos—. Però a costa d’un entrellat legal i administratiu tot ell mal girbat que no permet fer-ne una aplicació prou estricta i eficaç. En el cas de l’euro ens ha calgut una successió de greus crisis —inclosa la grega— per tal de culminar l’estructura organitzativa: control pressupostari, autoritat bancària única, supervisió sobre els estats, etc. —amb tot, em temo que encara falten alguns ensurts que ja aniran sorgint—. Doncs bé, amb Schengen es va procedir de la mateixa manera. S’implementa l’etapa final —directament, feliçment, amb lleugeresa— sense haver preparat aquelles etapes i procediments intermedis que, només ells, poden garantir que el sistema funcioni.

El tema sembla d’una obvietat total. Si jo tiro els envans que em separen del meu veí per tal de compartir l’espai dels dos pisos, caldrà que, abans, ens posem d’acord sobre qui i com podrà accedir-hi per cadascuna de les portes d’accés. I quins procediments establirem per fer fora les visites molestes o no desitjades. Això no es va definir en el cas Schengen. Recordo que a l’inici de l’aplicació del tractat la majoria de ciutadans llatinoamericans que requerien visat per entrar a Bèlgica no el requerien per entrar a Espanya. No calia ser gaire espavilat per descobrir el camí per arribar a Bèlgica, no? Amb el temps, el tema dels visats ja ha quedat unificat. Però sense la implantació efectiva d’una autoritat única de control de fronteres exteriors, Schengen sempre anirà malament. Ara mateix, els criteris sobre els refugiats continuen sent un guirigall on cada estat hi diu la seva. Mentre en la gestió del sistema Schengen hi participin individus com l’ex-Jordi Fernández Díaz —que l’única eficàcia que aporta és una rudimentària devoció casernària per santa Teresa— ja deuen comprendre vostès que la cosa no pot funcionar. Tot plegat, un cas com un cabàs. Molts immigrants hauran de morir, encara. I ens caldran successives crisis fins que els estats cedeixin poders o algú els hi prengui —com ha succeït amb l’euro—. En aquest cas, però, no gaudim d’un champion —el rol que ha dut a terme Alemanya en el cas de l’euro—. Com han arribat a apilar-se tots aquells pobres immigrants a Calais? Doncs perquè un estat, o diversos, han gestionat el tema com els ha donat la gana a cadascun d’ells. Fent el símil de l’euro, cadascú s’ha endeutat com ha volgut, passant-li el problema al conjunt.

La Gran Bretanya no es va acollir a Schengen perquè és una illa i perquè, penso jo, no va voler acceptar tanta irresponsabilitat d’uns socis que, per fer veure que s’avançava vers la unitat política, i quedar bé a la foto, van signar uns acords mal estructurats. Resulta, així, que el país de la Unió Europea (UE) amb més experiència en el tema, i que més immigrants i refugiats accepta i integra per càpita, no forma part de Schengen. Encara que habitual, no deixa de sorprendre la superficialitat dels mitjans de comunicació catalans, que es dediquen a criticar el Regne Unit perquè, a partir d’ara, allí es penalitzarà llogar pisos a persones que no estan regularitzades. Al continent fa molts anys que llogar un pis a algú sense el carnet d’identitat, o sense carta de resident, és inviable.

Un cop més, la confiança d’un club es veu traïda per la mala gestió dels membres que no volen cedir poder. I acaba rebent algú que no hi tenia res a veure. Com és tradició, la Gran Bretanya carrega directament les conseqüències dels atacs d’irresponsabilitat i hipocresia continentals. No és estrany que allí guanyi terreny l’euroescepticisme.

stats