14/05/2015

S’ho estan carregant

3 min

Els que creiem en la democràcia -els que pensem que cal fer un referèndum per decidir el futur del país- estem de mala sort. Wrong place at the wrong time? La realitat és que, a mesura que passa el temps, les esperances d’una sortida satisfactòria als nostres problemes nacionals s’esvaeix. Si algú no hi posa remei, tot això acabarà en un ridícul espantós. I no pas per culpa dels altres.

Al meu entendre, les sortides al nostre procés -que s’ha plantejat amb la cruesa i radicalitat que es requeria- són tres. Primera, que demostrem la nostra feblesa i ens massacrin -model Derrota-. Segona, que demostrem tebior i Madrid sotmeti a referèndum una proposta -model que podríem anomenar Pont Aeri-. Tercera, que demostrem una gran fermesa i s’accepti, finalment, un referèndum com cal -model Supervivència.

Abans de comentar aquestes tres possibilitats, deixin-me fer un aclariment: de cara a clarificar el tema, no existeixen, només, unes eleccions plebiscitàries convocades per al 27-S. Existeix un procés electoral, plebiscitari, que durarà uns mesos i que inclou unes eleccions municipals, unes eleccions al Parlament i unes eleccions al Congrés de Diputats espanyol. Els fets transcendentals s’han de viure les vint-i-quatre hores del dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any. Demostrar que es vol decidir el propi futur n’és un. És una mena d’embaràs que acaba amb un part. I una dona no deixa d’estar prenyada depenent de les circumstàncies. Ho està quan dorm, quan esmorza, quan treballa i quan mira la televisió.

Model Derrota. Aquesta possibilitat pot tenir lloc si els partits pro independència obtenen uns mal resultats al llarg d’aquest procés electoral. Menys d’un 45%? És determinant, per exemple, que la capital de Catalunya tingui voluntat clara i ferma de voler decidir. Si es demostren febleses en el procés electoral, els nostres enemics ens massacraran, de tal manera que fins i tot els catalans no independentistes se’n penediran -no parlo ara dels botiflers del PP, ni dels de Ciutadans/Ciudadanos, sinó dels demòcrates-. Per tant, els partidaris de votar no en un possible referèndum també haurien d’aspirar que les coses es plantegessin favorables als partits independentistes.

Model Pont Aeri. Una possibilitat que seria aplicable si la voluntat dels catalans fos la tebior. Perdre pel 45% o guanyar pel 55%. Ep, i amb regularitat de resultats a les diferents properes eleccions! Aquesta seria una forma continuista que donaria satisfacció als amants del “sí, però no; no, però sí” d’estètica Duran. La tonteria que ha regit la Transició i que ja veuen on ens ha portat. Una proposta continuista que beneficiaria la butxaca d’uns quants, i deixaria tranquil·la la població afartada. Posaria al pòdium la Catalunya del pragmatisme a ras de terra, aquella que pot rebolcar-se en una certa forma d’indignitat. La que, com deia Gaziel, va inventar la frase “Afarta’m i digue’m moro!” Aquí, també, els catalans demòcrates que opten per continuar a Espanya es veurien perjudicats. N’hem tingut trenta-cinc anys de tast.

Model Supervivència. L’anomeno de “supervivència” perquè qualsevol de les altres dues sortides pot significar la mort de Catalunya com a nació. El model Supervivència només pot triomfar si s’obté un suport clar, per sobre del 55% -del 60%, millor-. És una situació que no assegura la independència, però ofereix bastantes garanties que el referèndum d’autodeterminació pugui tenir lloc. El missatge al món seria nítid i obligaria al diàleg per organitzar un procés democràtic. Només la radicalitat i l’amenaça d’una declaració d’independència del Parlament pot fer seure Espanya a la taula per negociar. Mai ningú, enlloc, ha negociat res sense estar en una posició de força. Per tant, aquesta opció és la que interessa als demòcrates que opten pel no a la independència, també. Només el triomf de les forces independentistes pot garantir un referèndum per a tots els demòcrates.

Conclusió. Fins no fa gaire, les coses semblaven una mica encarrilades. Les gestionaven i impulsaven les organitzacions “civils”. Ara, quan són els partits els que han agafat les regnes, la cosa trontolla. Vaig escriure, aquí mateix, que els únics que podien fer fracassar el procés eren els polítics que tenim -perquè, en general, són mediocres, mesquins i escassament patriotes-. No es va acceptar la proposta de llista única del president Mas. Gran error, que ara es paga. Ha succeït el previst: la politiqueta de partidet ha fet el sorpasso a l’ANC, coincidint amb el seu buit temporal de poder. El futur és més incert que mai. Per no dir fosc.

stats