Publicitat
Publicitat

Treballar no vol dir fer feina

Era el primer trasllat de pis que vivíem la meva dona i jo. Havíem quedat a les nou del matí i, puntualment, es va presentar el camió de la mudança amb els operaris. Van entrar a casa, van mirar el que s'havia de transportar i un d'ells ens va dir: "Perfecte. Anem a esmorzar i tornem d'aquí una estona per començar la feina!" Fa molts anys, d'això, però encara no me n'he recuperat.

Catalunya té un problema de productivitat greu que, al meu entendre, ningú toca de manera prou valenta. La productivitat és suma de moltes coses: formació, procediments, organització, esforç aplicat, etc. Però de la mateixa manera que un sistema educatiu no pot ser millor que els seus mestres, cap sistema laboral pot ser més productiu que les ganes de treballar dels seus membres. I, entre nosaltres, quan es parla de productivitat, tothom mira cap a qualsevol altra banda menys la pròpia. Tothom vol confondre conceptes.

L'empresari utilitza la paraula productivitat quan es refereix a costos laborals. Durant els anys grassos hem assistit a un espectacle que ja creiem eradicat: un que treballa i dos que miren. Jo he vist renovar els marges de la carretera del meu poble a base d'immigrants, fent tasques increïbles -feines que estaven cridades a ser dutes a terme per maquinària especialitzada-. Però, esclar, invertir en tecnologia no és el fort del país. I pagar a dos magribins que substitueixen un català que, tot sigui dit de passada, no volia fer aquella feina ha sortit a compte durant massa anys.

Però també el treballador ha demanat inversions per ser productiu -requeriment ineludible, tal com comento al paràgraf anterior- sense abans procedir a una certa depuració interna que li faria veure que no aprofita prou bé el temps, que manté vicis típics de societat tercermundista. Massa sovint escassa responsabilitat, poc compromís i insuficient consciència que l'empresa és una institució que cal preservar. La suma de dues actituds, la de l'empresari i la del treballador, al meu entendre molt poc evolucionades, ens ha abocat a un cercle viciós: l'empresari paga poc perquè pensa que els treballadors no rendeixen prou, i els empleats treballen poc perquè se senten mal pagats. Tots dos tenen raó, i tots dos són responsables de la degradació. El còctel ens porta irremeiablement a assumir com a pròpia la famosa frase cubana: " Fidel hace ver que nos paga y nosotros hacemos ver que trabajamos ". I així anem.

Aquest columnista està convençut que el pitjor que li pot passar a una persona, o a un col·lectiu, és enganyar-se a ella mateixa. I en qüestió d'horaris i festes hauríem de començar per reconèixer que el tema s'ha anat degradant perquè ens convenia no fer-hi res. Els sistemes, si no s'hi actua de manera intencionada i sostinguda, tendeixen a l'entropia, al desordre més degradat. Així ha estat. Ni polítics, ni patronals, ni sindicats han mostrat cap interès per eliminar una barbaritat tan esplèndida com és el pont de la Puríssima Constitució, que només un poble tocat per una secular forma de ganduleria podia parir. No s'ha fet res. I saben per què? Doncs perquè, i aquí és on demano que no ens autoenganyem, ja ens està bé.

¿Saben la manera més ràpida, directa i efectiva de començar a transformar els nostres hàbits horaris? Doncs revisar els convenis laborals perquè diguin clarament que l'hora de dinar serà de 13.00 a 14.00. I que a la feina s'hi va esmorzat. Que el més racional per a una jornada de vuit hores és fer de 9.00 a 13.00 (amb alguna breu paradeta per prendre, per exemple, un petit cafè) i de 14.00 a 18.00 (amb una breu paradeta per prendre el que es vulgui). Porcions de treball continuat d'aproximadament dues hores no semblen cap barbaritat, no? Ah, i que a la gent se la mesuri pels resultats, no per l'hora que fitxa ni per les hores que és a la feina. Perquè durant les hores de treball es xerra massa. I a l'empresari que se'l premiï amb beneficis econòmics directes per les inversions en formació i tecnologia. I per la implantació d'horaris racionals, també. Amb les mateixes hores, tots plegats podríem fer molt més.

No fer tot això que proposo -que és bàsic i previ a qualsevol dels refinaments de què habitualment tothom parla- provoca que, des de fora, se'ns observi, amb raó, com a gent que té un absolut menyspreu pel treball. Em sembla d'esnobs parlar de distribuir el temps lliure, familiar i del treball d'una manera diferent de l'actual quan encara tenim per assumir que l'ètica del treball és un prerequisit. Per tant: ¿i si abans de parlar de com combinar horaris ens posem seriosos, ens traiem la màscara i mirem de no dissimular?