23/07/2015

Turisme: al final, la revolta

3 min

“El que fou, per a nosaltres, el nostre país i el nostre paisatge ha quedat volatilitzat” (Josep Pla, ‘Les hores’, ‘Vida de turista’)

El 19 de juliol, el New York Times va publicar un article d’Elisabeth Becker titulat “ The revolt against tourism ” (“La rebel·lió contra el turisme”). La senyora Becker posa l’exemple de Dinamarca, de Copenhaguen en particular, on els turistes que viatgen en vaixells pels canals han de guardar silenci quan passen per determinades zones amb l’objectiu de no alterar la tranquil·litat dels veïns, que poden ser observats mentre prenen el cafè o una cervesa a la terrassa de casa seva. Magnífic espectacle. Zoo humà? Reserva indígena? No. Simplement ciutadans molestats en la intimitat de casa seva. Les autoritats daneses han començat a intervenir en l’afer. Les cases de la costa no poden ser adquirides per ser utilitzades com a apartaments turístics. I l’Ajuntament de Copenhaguen està restringint l’obertura de bars i restaurants perquè no es mengin la ciutat. Dinamarca -model per a molts catalans- té 5,6 milions d’habitants i rep 9 milions de turistes. Una ràtio d’1,6 turistes per habitant.

A l’article també s’esmenta Barcelona. Diu que “els taxis i els busos turístics s’han apoderat de barris sencers, mentre tendes de souvenirs i bars han desplaçat les farmàcies i les fruiteries” [sic]. Aprofita l’article per fer referència a la rebel·lió que han començat a demostrar els veïns de la Barceloneta. També posa exemples d’altres indrets on els habitants ja n’estan farts. Els veïns de Charleston, per exemple, que han intentat bloquejar diversos ports de Carolina del Sud per evitar l’arribada de més creuers. O determinats llocs d’Àsia, on estan fastiguejats per la massiva arribada de xinesos que comencen a practicar turisme.

Les més perjudicades sempre són les ciutats. Al seu article, la senyora Becker deixa entreveure algun dels orígens del problema. A més d’afirmar que cal mà dura perquè el desenvolupament del negoci turístic és brou de cultiu de favoritismes i corrupció, l’autora assegura que els governs dels països promouen el turisme perquè, amb escassa inversió i poc esforç públic, ofereix discursos fàcils de vendre com l’ocupació laboral o l’ingrés d’impostos que van directament a les arques de l’estat. Mentrestant, les inconveniències queden per als ciutadans i les autoritats locals. Mirin en quina bogeria ens hem embarcat: França té 66 milions d’habitants i va rebre 84 milions de turistes l’any 2014 (una ràtio d’1,3 turistes per cap). Itàlia en va rebre uns 50 milions (una ràtio de 0,8 turistes per habitant). Catalunya, agafin-se, va rebre 18 milions de turistes (una ràtio de 2,4 turistes per català). I encara fem promocions internacionals perquè vingui més gent. Aberrant.

No analitzaré aquí els desavantatges de la indústria turística enfront d’altres activitats econòmiques -baixos marges, minsos salaris i sovint en negre, llocs de treball poc qualificats, etc.-. Aquest columnista simplement demana que el sector turístic passi a formar part del conjunt d’activitats econòmiques a les quals es fa passar per l’adreçador. Reclamo que deixi de gaudir del favoritisme del poder. El sector turístic ha de donar resposta satisfactòria a les preguntes bàsiques d’una societat evolucionada. Quins costos indirectes genera al contribuent? ¿Aporta un valor afegit important? ¿Genera llocs de treball locals, o cal importar mà d’obra perquè es paga malament i poc? Quines subvencions rep (directes i indirectes)? ¿Degrada la qualitat de vida dels ciutadans? ¿Contamina o destrueix el medi ambient o l’ecosistema humà del territori (paradoxa: defensem l’ecosistema de les truites de riu, però no l’ecosistema humà local)?

S’ha de determinar el balanç net del que aporta el turisme. Perquè sense exigències ni protecció també donen diners molts altres negocis, com ara la prostitució. O qualsevol indústria que pugui empastifar els rius, o una plantació de marihuana... Oi que no tot s’hi val? No es pot continuar dissimulant la realitat. I de la mateixa manera que indústries com l’energia nuclear o l’extracció de petroli, o la tala d’arbres, no són sostenibles a llarg termini i empastifen l’hàbitat, tampoc ho és el turisme de masses. El planeta, simplement, no ho resisteix.

Una de les diferències (una més) entre el nord i el sud d’Europa és que, al nord, aquests dubtes se’ls plantegen tots els polítics -de dretes i d’esquerres-. Aquí, per contra, qüestions tan cabdals semblen exclusives de moviments alternatius. Per això convé remarcar que, independentment del posicionament ideològic, les preguntes que es fa la senyora Ada Colau són les correctes.

stats