17/08/2017

Olimpíades i recursos públics

3 min
Olimpíades i recursos públics

Es commemoren els 25 anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Continua viu l’eslògan “posar Barcelona al mapa”, l’objectiu del qual mai he entès -més enllà de satisfer determinat xovinisme barceloní que, lamentablement, ha convertit Barcelona en el Rio de Janeiro d’Europa-. Però bé, jo no visc a Barcelona; ja s’ho faran. Em dol, però, ja que és la capital del meu país. Tampoc combrego amb la justificació de renovació de la ciutat gràcies a les Olimpíades. L’esdeveniment va constituir una bona excusa per continuar amagant les vergonyoses balances fiscals entre Catalunya i Espanya. La propaganda oficial de “Barcelona necessita esdeveniments per millorar les infraestructures” és, en si mateixa, una perversió bestial. A sobre, si vostès repassen les sèries històriques comprovaran que el 1992 va ser un dels anys en què l’espoli fiscal va ser més acusat. En definitiva, els països evolucionats no es prenen allò que és una simple festa com un transcendental pretext que ha de transformar res. Les Olimpíades van ser, com succeeix arreu, una operació dels polítics i dels senyorets locals per perpetuar-se a la poltrona -cosa que, en el cas del PSC-PSOE i dels capitostos barcelonins, va constituir, certament, un èxit-. Ah, perdó, me n’oblidava! També va servir perquè els catalans deixéssim de considerar Samaranch un feixista.

Llegeixo les informacions que es donen sobre l’aprofitament de les instal·lacions esportives que es van construir arran dels Jocs. I si ens centrem en l’àrea de Montjuïc ja podrem observar que cap d’elles està explotada convenientment. L’espectacular (en forma i en milions) Palau Sant Jordi serveix per fer concerts. El retorn de la inversió mai tindrà lloc. La resta, llevat de les piscines -i encara-, estan infrautilitzades.

Però voldria centrar-me en la “joia de la corona” dels Jocs: l’Estadi Olímpic. El del peveter que, un cop a la vida, s’encén amb fletxes, i que ara roman abandonat. No va faltar la demagògia populista durant la seva reconstrucció. Des de parlar d’“homenatge a la República” -volent recordar les Olimpíades Populars- per part d’un consistori d’esquerres (PSC-PSOE i ICV) que feien de llepa a la monarquia i a Samaranch, fins a dir que “ens estalviarem els diners de fer-ne un de nou”. El cas és que el rebatejat Estadi Lluís Companys va quedar, certament, aparent. I va complir la seva missió... durant els Jocs.

Els maldecaps van venir a l’hora de donar-li utilitat l’endemà. Si era tan fantàstic, com és que ningú el volia fer servir? Primer el van encolomar a un al·lucinant experiment anomenat Barcelona Dragons que ja es veia a venir que tindria una vida efímera. Després ho van intentar amb el Sant Andreu però, esclar, Montjuïc els agafa una mica lluny del barri. Finalment es va trobar una solució que semblava plausible: que s’hi establís el RCD Espanyol. Era un solució enraonada. Però les alegries duren poc i, aviat, la lògica i la raó van quedar escombrades per l’estreta aliança público-privada a l’hora de practicar la requalificació i l’especulació.

A finals del 2004 el RCD Espanyol va demanar un préstec a l’Institut Català de Finances (ICF) per ajudar a la construcció d’un nou estadi a Cornellà. Aleshores jo era membre de la junta de govern de l’ICF -era un dels tres consellers independents, ja que la resta eren de partit-. Després de llegir els detalls de l’informe financer que es va presentar vaig plantejar a la junta dos temes. Primer, vaig preguntar, de forma retòrica, si Barcelona realment necessitava un altre estadi nou i, de pas, què se’n faria de l’Estadi Lluís Companys -que passaria a esdevenir un cost-. Segon, vaig manifestar que si l’ICF tenia per objectius ajudar a dur a terme operacions que realment el país necessitava i que, potser, ningú altre feia, a què treia cap plantejar una operació que no aportava res, ans al contrari. Els propietaris del club podien demanar aquest préstec a qualsevol altra entitat -o posar els diners de la seva butxaca-. Com que no vaig rebre explicacions plausibles, vaig manifestar la meva oposició a l’operació, que, malgrat tot, va quedar aprovada per majoria.

Les obres olímpiques van deixar, com a llegat veritablement útil per a tots, les rondes i l’aeroport. I aquestes obres es pagaven, de llarg, amb el dèficit de les balances fiscals d’un any i escaig. Cap polític parlava, aleshores, d’aquest tema. Ho sabien i ens ho van amagar, tot distraient-nos amb unes Olimpíades abillades d’imprescindibles. Però el cas de l’estadi de Cornellà també demostra que, massa sovint, els nostres governants (i les elits amb les quals es conxorxen) acostumen a malbaratar els escassos recursos públics que queden. En benefici d’alguns d’ells, evidentment.

stats