15/06/2017

A França és possible

3 min

El departament del Charente Marítim forma part de la regió natural que té per centre Cognac. De fet, tot el departament està incorporat a aquesta denominació d’origen. En algun article anterior els havia parlat del cas de les eleccions al districte electoral 1r d’aquest departament -que està dividit en cinc districtes-. L’any 2012 el senyor Olivier Falorni estava preparat per presentar-se pel Partit Socialista a les eleccions legislatives per a aquest districte. Però des de París el partit va ordenar que la candidata fos la senyora Ségolène Royal. El senyor Falorni es va molestar, va marxar del partit, es va presentar com a candidat independent (divers gauche) i va guanyar. Ara el senyor Falorni s’ha tornat a presentar, sense formar part de La República en Marxa del president Macron. I ha tornat a quedar primer a la primera volta, celebrada diumenge passat. El senyor Falorni sembla ser apreciat pels seus electors.

Fa unes setmanes -abans de les eleccions presidencials franceses però després de les americanes- comentàvem amb una colla d’amics les dificultats que trobaria el senyor Macron. Primer per guanyar les presidencials, però la discussió es va centrar en les legislatives posteriors (les que van tenir lloc diumenge passat). Macron podria guanyar la presidència, d’acord; però els partits dominarien l’Assemblea Nacional i no li deixarien tirar endavant les reformes. Aquest era el tema. Com podia el senyor Macron organitzar un partit en tan poc temps? Però, esclar, a França no cal preparar tota una maquinària, amb llistes, etc. Perquè, a França, els districtes són unipersonals. A risc de ser reiteratiu, tornaré a explicar breument el sistema francès, perquè em temo que pels nostres rodals volem fer el sord.

L’Assemblea Francesa té 577 diputats. Un districte electoral, un diputat. I només un. L’elector del districte vota el candidat que prefereix. El que guanya ocuparà un escó en representació del districte. Tema clau. Els altres, els que han perdut, se’n van a casa. ¿Condicions per ser candidat? Tenir la nacionalitat francesa i ser major de 18 anys. I no tenir cap de les incompatibilitats lògiques establertes. No cal ni partit ni organització que li doni suport -encara que el candidat acostuma a agrupar-se, a buscar aixopluc, per tenir finançament per a la campanya, publicitat, suport legal, etc.

El cas és que la discussió mantinguda entre aquests amics girava sobre aquesta qüestió: donat el sistema electoral francès de districtes (per cert, similar a l’implantat a Alemanya i a tot el món anglosaxó), ¿segur que li serà tan difícil a Macron trobar una persona per districte que vulgui presentar-s’hi? D’acord, fan falta 577 persones (si es volen cobrir tots els escons), però no sembla difícil que entre una mitjana de 100.000 persones per districte n’hi hagi almenys una que vulgui fer costat a En Marxa. I així ha estat. La feina no ha consistit a trobar candidats, sinó que ha estat més administrativa i logística que altra cosa: analitzar ofertes de potencials candidats, fer fotografies, cartells, etc. Perquè, estimats lectors, i aquesta és la lliçó principal, el sistema ho posa fàcil. Qui es vol presentar es presenta. I prou. Si la política francesa ha de ser una partitocràcia, ho decideixen els electors, votant candidats membres de partits tradicionals. Altrament té lloc el que va succeir diumenge passat i que, probablement, culminarà demà passat: la regeneració és possible. Empleats, petits empresaris, polítics... seran els representants individuals dels districtes agrupats sota el partit La República en Marxa. El 50% són aliens a la vida política, però volen treballar per la cosa pública. L’ús que se’n farà és un altre tema, que s’ha de veure. Pot ser que tot funcioni bé, o pot ser que la renovació no qualli i es malmeti. Per culpa dels mateixos guanyadors... Els postcomunistes de Mélenchon i els neofeixistes de Le Pen no els ho posaran fàcil, tampoc.

Ara girin la mirada cap a nosaltres i comprendran per què aquí la renovació és impossible. Perquè fins i tot els que guanyen en nom del canvi o de la regeneració l’endemà mateix se senten fills del sistema. Són allà gràcies al fet que algú els ha preparat el camí, ni que sigui posant-los traves, de tal manera que, un cop a lloc, esdevenen incapaços de canviar el sistema que els ha fet arribar on són. Fins a un cert punt és lògic. Són com unes oposicions. Tal com diu el protagonista de House of cards: “Si creieu que ha estat difícil arribar fins aquí, imagineu-vos el que estic disposat a fer per quedar-m’hi!”

stats