Publicitat
Publicitat

Turisme, font de riquesa?

Es fa necessari un estudi seriós dels beneficis o perjudicis que el turisme comporta per a la població enfront d’altres opcions econòmiques

Aviat se celebraran els vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. La fita va ser important, sens dubte. Que fos important, però, no vol dir que fos beneficiosa. Ja en aquella època aquest columnista quedava bocabadat pel comportament general que es felicitava, trobant-ho normal, per les inversions que l’estat espanyol duria a terme. En paraules del mateix alcalde d’aleshores, Pasqual Maragall, Barcelona necessitava organitzar esdeveniments per fer salts importants en inversió pública. La repetició ad nauseam d’aquest fals tòpic va portar la població a assumir-lo com un fet evident. Em vaig trobar sol defensant que les inversions s’han de fer en qualsevol cas, d’ofici, amb festa o sense. ¿O és que només paguem impostos quan hi ha un esdeveniment? Uns anys més tard vam poder comprovar que, malgrat les inversions, l’any 1992 havia estat un dels pitjors pel que fa les balances fiscals de Catalunya respecte a Espanya. Els Jocs van ser una oportunitat magnífica per promoure l’ego dels polítics, mentre l’espoli fiscal agafava nivells excelsos. Ja veuen que el populisme no és cosa de fa quatre dies.

Aquesta obsessió de “posar Barcelona al mapa” ha esdevingut malaltissa

Tanmateix, el pitjor, des del meu punt de vista, ha estat la conversió de Barcelona en aquesta mena de Lloret altiu. Perquè pensar que un individu esdevé “turista cultural” pel simple fet de pujar a la Pedrera en ascensor és, ja em perdonaran, de necis. Aquesta obsessió de “posar Barcelona al mapa” ha esdevingut malaltissa. Llevat dels senyors del turisme, i dels malaltissos de xarxes socials, la majoria de la gent no té cap interès a penjar el menjador de casa a Google Maps. Per què he de voler posar el lloc on visc al mapa? Fa uns dies vaig llegir una entrevista al senyor Eduardo Mendoza, que, entusiasmat, deia això: que ara Barcelona és al mapa. Manifestava que, quan hi ve, li sembla una ciutat fantàstica, desconeguda. Ple de gent, bullici, etc. Dic quan hi ve perquè ell prefereix viure a Londres.

Bé, abans assegurava el poc interès de penjar el menjador de casa al Google Maps. Depèn. Si em donen molts diners, potser l’hi col·loco. I, mentrestant, com que hauré devastat casa meva, amb els diners obtinguts potser me’n vaig a viure a Londres, mai se sap. Per tant, deixant de banda que l’excés de turisme depreda -això és una obvietat sobre la qual no cal insistir-, podríem arribar a l’acord que si aquestes molèsties comporten una millora del nivell de vida, el turisme podria ser un bon negoci. Però aquí és on la cosa grinyola. De manera subjectiva, i poc científica, sempre he pensat que la família que tranquil·lament vivia a Gràcia, o a l’Eixample, o al Barri Vell, no ha millorat, gràcies al turisme. No pas en el seu nivell de vida; per no parlar de la qualitat. Vull dir que, llevat d’aquest xovinisme pel qual els barcelonins estan irremeiablement tocats, no he estat capaç de detectar cap altre benefici tangible.

El turisme, malgrat els elogis mediàtics i polítics

Això m’ha portat a accedir a l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) i mirar algunes xifres comarcals interessants. Agafem totes les comarques i les classifiquem en una llista per la seva renda per càpita (PIB comarcal dividit pel nombre d’habitants): de més renda a menys. Aleshores seleccionem les comarques de la costa, a excepció del Barcelonès (encara que molt contaminada, no viu només del turisme), el Baix Llobregat i el Tarragonès, que podem considerar eminentment industrials o de negocis. Ens queden nou comarques on el turisme constitueix el plat fort: sol i platja. Alt i Baix Empordà, la Selva, el Maresme, el Garraf, el Baix Penedès, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià. Podrem observar un fet curiós. Vuit de les nou són al terç inferior de la llista de renda per càpita. Quatre (entre les quals el Maresme!) se situen entre les sis últimes. I, finalment, les tres darreres de la llista en renda per càpita catalana són totes “comarques turístiques” (inclòs el Baix Penedès!). No m’atreveixo a establir una correlació, però el que sí que se’n pot deduir és que el turisme, malgrat els elogis mediàtics i polítics, no treu de la pobresa -cosa que hom pot comprovar visitant Tailàndia o Grècia.

Realment es fa necessari un estudi seriós dels beneficis o perjudicis que el turisme comporta per a la població enfront d’altres opcions econòmiques. Un estudi imparcial i que, per tant, no es pot deixar en mans del sector ni dels governants. I caldria considerar diversos aspectes, com ara la subvenció encoberta que els ciutadans fan per pagar els costos socials públics que els baixos salaris del turisme no cobreixen. Mentre aquest estudi no existeixi i no em demostri el contrari, continuaré blasmant les alegries d’una població que tolera la prostitució del país per quatre xavos.