Publicitat
Publicitat

Qui ha de defensar la llibertat de premsa?

L’any 2008 La Campana va publicar-me un llibre titulat La dictadura de la incompetència. Afortunadament, va ser un llibre exitós. Un periodista de La Vanguardia em va felicitar entusiàsticament. Jo no li havia demanat res, però em va dir que n’estava preparant una ressenya. Al cap d’uns dies em va reconèixer que a la redacció li posaven pegues per publicar l’article -que mai va veure la llum, evidentment-. Jo ja coneixia l’existència d’aquesta praxi al Grupo Godó -col·laboradors de La Vanguardia m’ho havien explicat.

Alguns diran que la censura es practica en tots els diaris. No és ben bé cert. No la censura de què parlo. Una cosa és que l’equip de redacció, o el cap d’opinió d’un mitjà, en l’exercici de la seva feina, pensi que un article no s’hi diu prou, que té expressions malsonants o que és ofensiu. I que, per tant, cal rectificar-lo o, si convé, no publicar-lo. Fins i tot és legítim fer fora un col·laborador si no està en línia amb el diari. Però una altra de molt diferent és contractar algú amb l’objectiu que, a canvi d’un bon salari, sempre estigui obert a satisfer, de manera sostinguda al llarg del temps, els capricis i deliris que vénen des de d’alt -de l’amo del diari o dels seus ad latere -. Menys encara quan aquests desvaris són resultat de relacions cortesanes, de voler caure en gràcia al poder amic -econòmic o polític-. El fet reiteratiu acaba generant un diari que, en el cas de La Vanguardia, va fer que Pla el qualifiqués com el “més tòpic i benpensant de la Península”. Un mitjà que acaba exercint, com no podia ser d’una altra manera, un periodisme al bany maria.

Aquests dies passats hem descobert el que abans es podia anar dissimulant, però que les anomenades xarxes socials fan que cada cop sigui més complicat d’amagar. El senyor Sánchez Piñol ha escollit entre llibertat i indignitat, i ha penjat al seu blog l’article que els capitostos de La Vanguardia no li volien publicar. Perquè aquest escriptor és dels convençuts que la premsa ha de ser incòmoda. No pas com a objectiu final. En el seu rol natural, la premsa ha de resultar d’una incomoditat sostinguda. Com una pedra a la sabata. I és una bona notícia que les noves tecnologies aconsegueixin un fet remarcable: que la premsa esdevingui incòmoda a la mateixa premsa.

L’afer Sánchez Piñol ens obre dues qüestions bàsiques que neguitegen. La primera consisteix a preguntar-se si aquest cas representa un fet aïllat. Pel que sé, aquesta actitud per part de la propietat del diari sovinteja. Aleshores, ¿quants altres periodistes i col·laboradors són censurats? Qui són? ¿És útil un sistema periodístic temorós de la voix de son maître? Amb quin mitjà escullin intoxicar-se el cervell els catalans és el seu problema -forma part de la llibertat d’elecció-. Però la qüestió és enutjosa: ¿té dret a comportar-se d’aquesta guisa un mitjà -i el seu grup, en general- que tradicionalment ha rebut enormes favors del poder, i muntanyes de subvencions i subscripcions encobertes a càrrec de la butxaca del contribuent? ¿Un grup que, sense ajudes públiques, probablement no seria res?

La segona qüestió preocupant ja la vaig apuntar fa unes setmanes aquí mateix. Afecta l’ofici en general. No compromet a res penjar-se un adhesiu que digui “ Je suis Charlie”. Exercir de dibuixant a Charlie Hebdo compromet molt més, certament. No demano tant. Però sí que esperaria, d’un país amb vocació democràtica, que el periodisme (començant pel seu Col·legi) se’n pengés un, d’adhesiu: “Jo també sóc Sánchez Piñol”. Però aquest adhesiu no l’he vist. M’he esperat uns dies a publicar aquest article, expectant per detectar algun senyal que el fes innecessari. No ha estat així. La deontologia -que inclou l’absència de corporativisme-, a part de per ser reclamada a banquers, metges i advocats, també hi és per ser exercida.

Aquest és un país petit, d’uns pocs milions d’habitants -la meitat dels quals viuen a Barcelona-. Els propietaris o directius de mitjans sempre toparan amb algun amic o conegut que ha quedat coent per un article publicat -un fenomen que pateixen els editors de Zuric, però de Londres o de Nova York també-. Tanmateix, haurien de saber prioritzar. Perquè ells han de constituir un dels tres pilars de la democràcia. Només amb eleccions i una justícia independent el sistema va coix. Està incomplert sense l’existència d’una premsa lliure. I, aquí, Catalunya falla estrepitosament -ja ho veuen-. Que ningú esperi res de ningú. Tenim un problema que han de resoldre els de la professió, des de dins. I no s’hi valen excuses, o mirar cap a una altra banda. La premsa d’un país no pot ser millor que els seus professionals.

PUBLICITAT
PUBLICITAT