Publicitat
Publicitat

És l'envàs, estúpid!

La campanya publicitària sobre el reciclatge dels residus domèstics és francament dolenta. Incompleix els principis bàsics: el receptor no sap què s'anuncia, ni quina és la recomanació que se li fa. No oblidem que, malgrat tota la frivolitat i el desprestigi que es vulgui projectar sobre la publicitat, la seva funció és fonamental en la correcta assignació dels recursos del mercat. És el vehicle bàsic per informar la gent d'un producte que li pot interessar. Altrament, com sabríem que ha sortit un dentifrici nou per a genives sensibles? O que ha aparegut un llibre que ens pot interessar? La responsabilitat sobre la pretesa manipulació de la voluntat del consumidor caldria buscar-la més en la feblesa d'aquest individu que no pas en qui informa. Davant el llançament d'una nova tablet que genera enormes cues davant la botiga que tots sabem, sempre hi ha l'alternativa de no comprar-la, o comprar-la més tard. Davant un partit de futbol del Barça en què les entrades valen una fortuna, sempre hi ha l'alternativa de no anar-hi. S'hauria de tornar la responsabilitat a l'individu i deixar d'acusar permanentment el núvol .

És en aquesta línia que servidor ni s'havia fixat en la propaganda sobre la classificació de les deixalles. Perquè el tema no m'interessa gens ni mica. Mai les he classificades. I tot per una senzilla raó: no m'agraden els contenidors al carrer, ni la pudor que desprenen, ni les seves coloraines de parvulari naïf, ni el negoci públic-privat que hi gira al voltant, ni la ideologia que s'amaga darrere l'adoctrinament corresponent, ni la seva ineficàcia... I, ves per on, tot plegat confirmat per una altra raó: quan viatjo no veig cap gran ciutat entenimentada amb aquest muntatge ridícul als carrers. Com s'ho fan a París i a Londres? Són ciutats enormes i, de contenidors pels carrers, no n'hi ha. A una hora determinada passa un camió i recull les escombraries de cada escala. Ja sigui en un petit contenidor comunitari o com sigui. Com es feia aquí abans que, fa uns anys, apareguessin il·luminats de vol ras.

Si no ho recordo malament, l'inici d'aquesta història que ara empastifa el territori, i que ha provocat l'aparició d'un nou espècimen urbà (l'obedient caçador de bolets amb ínfules d'escandinau civilitzat), va ser resultat d'unes negociacions frustrades entre l'Ajuntament de Barcelona (aleshores presidit per l'insigne Narcís Serra) i Focsa (Fomento de Obras y Construcciones, S.A., l'empresa que recollia les escombraries a Barcelona). Es discutia els horaris de recollida. Als empleats no els venia de gust treballar al vespre. Davant la pressió dels sindicats (que, tot just mort Franco, frisaven per convertir el país en una mena d'URSS de porró), la posició del consistori barceloní va ser la de fer-se el progre: "Posem contenidors i recolliu la merda quan vulgueu", va ser el resultat. "A més -van reblar-, la gent no estarà obligada a complir uns horaris per baixar les escombraries". Ja ho veuen: tot en el més pur estil lax i mediterrani. "Que no pateixi ningú: no hi haurà disciplina, no fos cas que fóssim acusats de fatxes!" Es va optar per la comoditat, no pas per implantar els mètodes utilitzats per les altres grans ciutats mundials.

Però encara n'hi ha més. Servidor, sempre, per principi, ha posat en dubte tots aquells negocis que maneguen els ajuntaments (o consells comarcals). Diguin-me malpensat, però el temps m'ha donat la raó. Tinc la sensació que darrere de l'excusa del reciclatge s'hi amaga un muntatge de dimensions siderals -arran de les denúncies fetes per l'anunci s'ha mig entrevist el tinglado-. Quan he tingut contacte (molt lateral, és cert) amb aquest món, he observat que es tractava de situacions d'oligopoli, monopoli semipúblic... relacions poc clares. Vull dir que, en tot aquest afer, el menys brut són les escombraries i els Soprano són menys ficció del que ens pensem.

Total, que hi ha altres maneres de tractar els residus urbans -la que practiquen a la majoria de països-. Que et recullin les escombraries a casa, i que siguin unes plantes especialitzades les que seleccionin i separin (als Estats Units n'hi ha de formidables, amb tecnologia molt avançada que està començant a ser aplicada en diversos indrets d'Europa que es caracteritzen per no utilitzar el populisme d'estètica Kyoto). A més, tot aquest adoctrinament em remou l'estómac. No m'agraden les campanyes institucionals, i menys si van abillades de simpatia i d'un humor tan càndid com embafós. I és que aquesta mena de campanyes infantilitzants acostumen a estar promogudes per nostàlgics del Mur de Berlín mal reciclats.