Una millor Europa abans que res
Un dels riscos que correm després del Brexit és que els referèndums per abandonar la Unió Europea (UE) es propaguin. Ni pensar a prohibir-los, esclar. Per tant, el millor que es pot fer és no provocar els desitjos de sortida -molts independentistes catalans no voldrien marxar d’Espanya si les relacions fossin diferents-. La UE està patint tensions que aprofiten els populistes. I un dels flacs favors que avui podem fer és demanar més integració i més intervencionisme. Perquè aquest fet provoca reaccions de rebuig en molts països. I no pas en els populistes, precisament, sinó en el ciutadà mitjà.
Cal comprendre que hi ha abismes entre la concepció de la vida i del treball que tenen els diferents països de la UE. Els països més productius, per molta despesa pública que tinguin, posseeixen una idea del comportament de l’individu molt més liberal que nosaltres. Estan convençuts que l’individu, amb la seva actitud i la seva conducta, és el que fa que les coses funcionin. Que es puguin recaptar impostos i que, per tant, es pugui donar cobertura a tots els que ho necessiten. Són societats on el ciutadà no està permanentment pendent de veure què poden fer els altres -per exemple l’estat- per ells. El sentit de l’enveja és escàs. L’individu mira menys el del costat i va fent la seva, convençut que aquell a qui correspongui -que també procura actuar diligentment- determinarà com s’ha de procedir amb l’excedent del treball dels contribuents. I això no és individualisme. A aquest fet se’l denomina responsabilitat individual.
No és hora de practicar eufemismes. Aquí, quan es reclama més Europa, es fa des de la perspectiva del rendista de classe passiva. Ve a ser, per fer-ho entenedor, la demanda de més Espanya que acostumen a reivindicar determinades regions d’Espanya. Nosaltres, que sabem el que amaguen aquests sentiments “patriòtics”, ens ho mirem amb suspicàcia. Doncs bé, són les mateixes sospites que generen les reivindicacions de “més Europa social” quan aquestes provenen de determinats països -entre els qual Espanya, ergo, Catalunya-. Perquè no produeix el mateix un treballador espanyol que un de danès. Estats Units és una realitat política molt més integrada i unificada que no pas la UE. Però no li passarà mai pel cap a l’estat de Mississipí reclamar el benestar social que, posem per cas, té Nova Jersey -on la renda per càpita és dues vegades la de Mississipí-. Si volem evitar ànsies disgregadores dins la UE hem d’aturar aquesta folla mania de reclamar més integració des d’una interessada visió d’Europa que pretén igualar per la banda alta determinats beneficis subministrats pels poders públics. No té sentit quan ho reclama Andalusia tot brandant el nom de Catalunya, com tampoc en té quan ho fem els catalans utilitzant Dinamarca amb les mateixes intencions.
Sí que val la pena, per contra, aprofundir en els grans avenços que la UE ha produït i que, sovint, han quedat a mig coure. La crisi ha fet que l’euro passi a gestionar-se com havia d’haver-se fet des del principi: autoritat bancària única, a la qual els estats membres s’han de sotmetre. Però no podem seguir confiant a les crisis la solució dels “invents mal acabats”. Perquè aquestes crisis fereixen la UE. Cal avançar. L’Europa sense fronteres internes (Schengen) n’és un exemple. Establim un control ferri de fronteres exteriors gestionat per una autoritat única i aprovem polítiques d’immigració al Parlament Europeu, de compliment obligat. Acabem, de manera ben girbada, el mercat interior únic. Completem-lo de veritat en l’àrea de serveis, permisos, notaris, contractació pública... Creem un autèntic espai únic de telecomunicacions i d’internet. No com ara, quan la compra online difereix segons el país; o quan la possibilitat de veure sèries es veu fragmentada per interessos “nacionals” (per exemple Movistar, Antena3, etc.). O acabem de construir l’espai únic on l’energia pugui viatjar lliurement pel continent. Posem barreres als governants dèbils davant les empreses de telecomunicacions i d’energia -que no són pas multinacionals sinó, sovint, massa “nacionals”-. I queden molts altres aspectes: política de defensa, finançament (la UE hauria de tenir els seus impostos), etc.
Tots són aspectes pràctics. No cal verbositat, ni la retòrica unificadora que apel·la a grans interessos universals i socials. Cal l’Europa possible que millori els aspectes que afecten la vida dels contribuents. L’esperit projectat als anys cinquanta pels pares originadors de la UE actual va consistir a subordinar l’idealisme al sentit pràctic. S’arriba a la unificació pels fets quotidians. I en això va consistir l’èxit. No ho oblidem.
