Publicitat
Publicitat

De polítics i pensions

Fa unes setmanes, els sindicats van demanar que el govern espanyol tragués diners del Fons de Reserva de la Seguretat Social (FRSS) per poder apujar les pensions. Si no m'equivoco, aquest any 2012 que hem acabat el govern espanyol ha recorregut a aquest fons un parell de vegades. El tema és transcendent. El FRSS es va crear precisament per això: per poder tenir uns diners estalviats per complementar el pagament de les pensions quan no n'hi hagués prou amb els diners recaptats aquell mes. Cal repetir-ho: les pensions de cada mes es paguen amb les contribucions que cada un de nosaltres fem mitjançant la nostra nòmina mensualment. No facin cas de les asseveracions dels que pretenen crear por davant una possible independència de Catalunya. Per fer-ho fàcil: les pensions del març es pagaran amb el que el nou estat hagi recaptat el mes de febrer. I si no n'hi ha prou, l'estat recorrerà excepcionalment al FRSS per complementar-les amb la quantitat que falti. Ara bé, deixin-me parlar-los d'aquest FRSS, perquè el tema té suc.

El FRSS (Fons de Reserva de la Seguretat Social, repeteixo) va ser creat per llei el setembre del 2003 a proposta del govern del PP d'aleshores. La idea va ser bona i, com he dit, estava orientada a fer un calaix (llavors sobraven diners) per complementar les pensions si mai venien mal dades (cosa que, lamentablement, ara passa). Per tal que aquests estalvis no estiguessin ociosos mentre no s'utilitzaven, es va reglamentar, inicialment, que el 45% del fons s'invertís en deute espanyol i l'altre 55% en deute de països estrangers sòlids (es van triar Alemanya, Països Baixos i França). Sàviament, es va voler diversificar el risc. A finals del 2011 el FRSS tenia acumulats uns 67.000 milions d'euros.

Vet aquí, però, que fa uns anys, els governs Zapatero van començar a administrar els fons del FRSS amb la frivolitat característica. El deute estranger en què es tenien invertits els diners del FRSS (el 55%) es va anar reduint en favor de deute espanyol (que inicialment s'havia fixat que només arribaria al 45%). Tant és així que, a finals del 2011, les inversions en deute estranger significaven només el 10% del total invertit pel FRSS. L'altre 90% estava invertit en deute espanyol. Sembla que el 2012 tancarà amb els diners del FRSS totalment invertits en deute espanyol (el 100%). Vostès jutjaran si és convenient que els nostres estalvis d'emergència s'hagin anat desinvertint de deute alemany, holandès i francès per passar-los a invertir en l'internacionalment reputat deute espanyol. D'entrada, m'imagino que els diners del FRSS, en estar invertits en deute espanyol, ja no valen els 67.000 milions que estan comptabilitzats. Però si mai Espanya tingués problemes com Grècia, aquest fons quedaria fet pols -suposo que els grecs se senten estafats perquè els seus polítics deuen haver fet coses semblants-. Vostès pensaran el que voldran, però una acció d'aquest tipus en la vida privada ve a ser com fotre mà a un calaix de diners que no són teus. És com si una escala de veïns que té estalviats diners per si mai ha de fer obres encomana a l'administrador de la comunitat que inverteixi aquests diners, i l'administrador va i els inverteix en el seu negoci particular perquè resulta que necessita diners. Com que l'estat espanyol ha necessitat diners, els successius governs han decidit vendre el deute estranger en què estaven invertits els fons del FRSS (repeteixo, els nostres estalvis per-si-de-cas...) per passar-los a invertir en deute espanyol i solucionar, així, els problemes de tresoreria de l'Estat.

Aquest greu fet ens dóna una idea de la incompetència i les males arts dels nostres polítics. De tots. De com una mala classe política, a base de poc conegudes accions del dia a dia, pot enfonsar un país sencer. I si bé aquest malbaratament dels nostres estalvis l'han dut a terme els governs espanyols successius, jo no he sentit cap veu que ho denunciés. ¿Algun polític català dels que corren per Madrid ens ha avisat d'aquesta estafa? Un cop més hem de recordar que Espanya té, per sobre de tot, un problema de classe política. Podem seguir especulant sobre quan sortirem de la crisi, de teories macroeconòmiques, podem seguir fantasiejant sobre el futur... però la realitat és que tot plegat equival a parlar de la febre. La malaltia és la pobríssima qualitat de la nostra classe política. Per això les coses no milloraran. I només ho faran, tímidament i amb retard, quan l'economia d'Europa es recuperi i ens arribin les engrunes que en vessin. I és que Espanya no mereix més.