Publicitat
Publicitat

El procés, origen de tots els mals

Tinc una tieta que tota la vida ha patit del fetge. Sempre l’he coneguda menjant de règim. Periòdicament, però, li agafen atacs irreprimibles i endrapa un bon tall de pastís de nata. Lògicament, la dona passa la nit del lloro. Quan es lleva explica el mal dormir que ha tingut, i en dóna la culpa al que va sopar. Però no pas a la nata, que, com és normal, contenia uns nivells de greix notables. “Ja li vaig dir a aquella dona que el pernil dolç que em despatxava no era el de sempre!” Estem, ja ho veuen, davant una forma com una altra de subjectivisme.

Els mitjans de propaganda de la tercera via i els tertulians incondicionals de la Transició -als quals podríem anomenar “adeptes al règim”- han començat a escampar el missatge que estarà de moda els propers mesos entre els contraris a la independència. Es tracta d’acusar directament el procés sobiranista dels estralls que els partits tradicionals estan sofrint. I, com a conseqüència, de sumir Catalunya en una mena de Cafarnaüm. Es delaten i continuen amb el lleig vici d’insultar la intel·ligència del contribuent. Un petit cop d’ull permet observar que el terrabastall de les eleccions municipals a Espanya no sembla que vingui motivat per les ànsies independentistes de Catalunya.

En el fons, tot són excuses per amagar el que hi ha darrere: “Tant estupendament que vivíem en la indefinició!” Esclar que, mirant-ho bé, qualificar l’estatus com a indefinició és incorrecte. Perquè l’objectiu estava ben definit: que res es bellugués. Els socialistes que encara queden al PSC-PSOE continuen fent-se passar per seriosos i pretenen fer veure que, de manera generosa, persegueixen alts interessos socials: que si tot requereix diàleg i matisos, que si la fragmentació en tants partits perjudica la democràcia, que ells al seu partit ja toleraven diversitat d’opinions però els que han marxat són radicals, etc. Resum: la culpa que tot s’hagi espatllat és del procés. No ho és pas que hagin estat immobilistes, electoralment caciquils, corruptes, incapaços de regenerar-se -ja ho veuen, per renovar-se van i criden el senyor Iceta; great!-. Tampoc ningú entén que exigeixin matisos quan es parla d’independència. O ets independentista o no ho ets. Ells han escollit continuar a Espanya, i aquesta claredat és d’agrair. I si s’enfonsen és perquè no han sabut adaptar-se prou bé a la realitat.

Uns altres a qui també agraden els “matisos” (en aquest cas, eufemisme del “sí, però no; no, però sí”) són els d’Unió. Encara que aquí se’ls entreveu mala bava. Resulta que, al llarg d’aquests darrers més de trenta anys, han anat de motxilla amb CDC. Això els ha permès menjar a la taula dels grans. L’expresident Pujol els va malcriar, deixant que practiquessin tota mena de rebequeries: “Que ara m’emprenyo, que ara estic content; que ara t’ajunto i em faig amb tu; que ara m’has ofès i no et parlo...” I tantes i tantes collonades que els contribuents hem hagut de suportar. Però la realitat és tossuda, i les coses tenen els seus límits.

I com que es tracta sempre de responsabilitzar algú altre dels mal propis, la direcció d’Unió ha dissenyat una tardana pregunta orientada de tal manera que, si mai es produeix el trencament d’Unió, se’n pugui culpar el procés. I qui ha engegat el procés? El president Mas. Unió no es trencarà pas perquè el catalanisme polític s’hagi demostrat improductiu a llarg termini. No senyor. Ni tampoc perquè després de trenta-cinc anys de residir al Palace s’adquireixi la curiosa versió madrilenya de la síndrome d’Estocolm. O perquè s’hagi aconseguit que els aeroports catalans continuïn sent gestionats pel govern espanyol. O perquè s’hagi col·laborat a dissenyar un sistema que permet que les protestes de quatre botiflers obliguin a impartir el 25% de les classes en castellà. O que quaranta anys després de mort Franco no es pugui parlar català al Congrés de Diputats. O que durant anys i anys s’hagin votat pressupostos que es basaven en el nostre espoli fiscal. No senyor. Aquest palmarès no compta. De la fi del catalanisme polític en tindrà la culpa en Mas.

És perillós l’immobilisme. Especialment quan entreveu que la bicoca s’acaba i, aleshores, s’hi torna. Però ningú extern pot provocar la renovació d’una organització. La regeneració d’Unió l’han de dur a terme els seus militants -en això té raó la direcció-. Queda en mans dels pocs milers que votaran demà passa, doncs, no continuar enganyant-se. I decidir si la culpa d’aquestes nits plenes de tribulacions que pateix el seu partit les provoca el pernil dolç... o la nata.