05/08/2016

Malcriatures

3 min

Quan el nostre fill va fer vuit anys vam decidir que ja no aniria més al col·legi utilitzant el transport escolar, sinó el públic -les parades dels FGC no quedaven gaire lluny de l’origen i de la destinació-. La decisió ens va comportar un cert trasbals i una feinada addicional: un l’espiava en el camí de casa a l’estació, mentre que l’altre l’esperava a l’estació de destinació per espiar-lo des d’allà fins al col·legi -es tractava de monitoritzar-lo sense que ell se n’adonés-. Un cop tot funcionava amb regularitat, li vam donar una clau de casa per tal que pogués obrir la porta si, en arribar, no hi havia ningú -fet que succeïa sovint-. La idea era aproximar-nos a la normalitat que té lloc en altres països europeus, on es pot observar nens ben petits anant al col·legi en transport públic a les grans ciutats. No els he d’amagar que la decisió va ser observada amb prevenció -i suposo que criticada- per part del col·legi i d’altres pares.

M’ha portat a recordar aquells fets l’entrevista que l’ARA va fer a la senyora Eva Millet. Els hiperpares, els superfills, l’atenció desmesurada als infants que no ho necessiten... El sistema escolar català té defectes -jo mateix els he denunciat sovint-. Ara bé, comparat amb els resultats d’altres sistemes europeus, podem dir que la distància no és tan gran. On, per contra, trobo unes diferències abismals respecte als països avançats és en l’educació que els pares donem als nostres fills. El que podríem anomenar “el sistema educatiu de les llars”, que recau sobre les espatlles dels pares. No se’m fa estrany en un país que s’ha acostumat -quina llàstima!- a esperar-ho tot dels poders públics o dels altres -en aquest cas, dels mestres-. Un país que, massa sovint, mostra deixadesa en les responsabilitats individuals.

Si em pregunten com veig jo els nens catalans des de la perspectiva de l’educació familiar, hauré de ser cru: majoritàriament, maleducats i malcriats. Són dos conceptes diferents. La mala educació prové d’observar i adaptar-se a l’entorn. La nostra és una societat poc polida, descordada, malcarada, nul·lament refinada. Els “sisplau”, les “gràcies”, els “perdonin”, el “vostè” tractant-se d’un desconegut, la gentilesa de cedir el pas, d’obrir la porta a un altre que arriba -ni que sigui després d’un mateix-, menjar amb els coberts correctament, no molestar els altres cridant com dements, la deferència envers el client, etc., són comportaments rars entre nosaltres. Som molt avançats i considerem tot això superat. Però són hàbits ben vius Pirineus enllà.

La mala criança és un tema diferent. I la senyora Eva Millet, en l’entrevista de què els parlava, deixava entreveure’n algunes causes. Jo crec que quan topem amb un malcriat estem davant d’un element resultat d’un efecte transitori. El malcriat és fruit de l’esnobisme. El que practiquen determinats pares que gaudeixen d’un estat de benestar per sobre de les seves expectatives -compte, que no parlo de pobres o rics-. Les societats econòmicament i socialment avançades i consolidades, les que porten molts anys millorant com a conseqüència d’un esforç i d’un exercici de racionalitat a llarg termini, acostumen a criar nens que saben comportar-se. Aquelles societats que han accedit al benestar personal -gent que ha fet uns certs calerons fàcilment- o social -gent que ha accedit a l’estat del benestar sense pràcticament adonar-se’n- acostumen a produir nens malcriats perfectament insuportables. La figura del nen ric malcriat la va caracteritzar molt bé Hergé en els seus còmics de Tintín: el famós Addullah, fill de l’emir Mohammed Ben Kalish Ezab. I l’exemple de societat que ha fet un salt inesperat cap a classes mitjanes l’ha viscut aquest columnista al Brasil, on les crianças (entre els residents estrangers els anomenàvem malcrianças ) són veritablement insuportables.

A Catalunya, malgrat la crisi, encara ens trobem en una situació una mica xocant: riquesa personal sobrevinguda, benestar social inesperat. El nostre benestar global en cap cas correspon a l’esforç esmerçat -malgrat que quedi bé mentir i assegurar que tots som molt soferts-. Pel que fa a l’educació familiar, estem davant d’uns infants que són fruit de la sobreprotecció, el bonisme enfavat i la baixa exigència. En general, uns malcriats que cal evitar -sobretot als restaurants!

No som conscients dels valors socials, de civilitat i, fins i tot, macroeconòmics resultants d’una infància correctament educada. Estem molt lluny de l’estil emprat per les famílies dels altres països occidentals, però també de les societats geogràficament remotes i que condicionaran el nostre futur. Un futur que, en aquest aspecte, encarem amb clars desavantatges.

stats