18/08/2016

Més apunts d’estiu

3 min
UN CONFLICTE ENQUISTAT   La Barceloneta concentra un elevat volum de pisos turístics il·legals.

Turisme, encara. Donant una volta pel Piemont m’adono d’una cosa: només si l’oferta té un mínim de sentit i no és contradictòria es pot arribar a tenir allò que a Catalunya alguns anomenen “turisme de qualitat” -un oxímoron, des del meu punt de vista-. ¿Per què dic que me n’adono tot visitant el nord d’Itàlia, on intento fer de viatger i no de turista -una diferència que l’editor senyor Vallcorba sempre recalcava-? Doncs perquè constato que la nostra oferta no pretén canviar. ¿Pal de paller? Sol i platja. I al voltant d’això es vol edificar un inviable “turisme de qualitat”, sense renunciar mai als “encants” meteorològics i a l’ambient de platja. I unes bases com aquestes identifiquen l’oferta, condicionen l’elecció i determinen el client. L’amant incondicional de la platja busca cobrir determinades necessitats molt específiques. Quan jo vull orinar vaig al vàter, no pas a la cuina.

Premi per a tots? Visitant Monforte d’Alba (a la regió de les Langhe, al Piemont) m’aturo a la casa museu Martina. El coronel Martina va ser un personatge important durant el Risorgimento. Un cop proclamada la Itàlia unificada (1861), l’home es va retirar per viure a la casa que avui és un museu. Com que era un individu dels que ara no sovintegen (incombustible lector, caçador, músic, investigador de la natura...), va sentir la necessitat de dur a terme una tasca filantròpica. Va fundar una escola per especialitzar els pagesos, ja que pensava -gran encert i gran visió!- que el Piemont podia industrialitzar la seva activitat agrícola. Un dels principis d’aquella escola era “ incoraggiare lo studio premiando il migliore ”. Lògica pura. Perquè si sempre tens premi, i tots en tenen, per què has de millorar?

Francesc Pujols i els serveis socials. Hi ha massa catalans que, sense conèixer ni tan sols la seva existència, són fervents seguidors de Francesc Pujols -l’home que va afirmar que arribaria un dia que els catalans ho tindríem tot pagat-. Llegeixo que voldríem tenir més serveis socials, però ens neguem a pagar més impostos. Lògic estat d’opinió! És resultat de dues coses. Primera: el populisme que s’ha desfermat arran de la recessió del 2007. Tant els partits de l’oposició com les autoanomenades “entitats socials” s’han dedicat a la demagògia.

Han fet veure que les restriccions econòmiques eren un caprici i s’ha amagat que, abans de la recessió, el malbaratament de recursos fou la tònica. Segona: els catalans, ja de per si, tendim a la mesquinesa i a escanyar el pròxim. Ara que només hi ha quatre euros en circulació, tothom es baralla per abusar del que té al davant. S’ha agafat el vici mesquí d’esperar que les coses siguin de franc -sobretot si són públiques-. O pagant poquet -si són privades-. Tot perfectament català. Misèria d’esperit. És el que passa quan s’ha perdut la noció d’esforç -sobretot de l’esforç que fa aquell que tens al davant.

Francesc Pujols i la premsa. I és així que tenim uns mitjans que lluiten per subsistir entre la misèria del país. Internet també ha fet molt de mal. La gratuïtat implica sovint admetre imprecisió i banalitat informatives, abillades de qualitat, això sí. La manera de ser del país ho facilita. Em creuo amb un individu que m’atura. “Veig que ja no escriviu a l’Avui, Roig. Sempre he estat seguidor vostre!” “No, des de fa cinc anys col·laboro amb l’ARA”, que jo li dic. “Ja ho sé ja. Però al bar on esmorzo no el tenen, l’ARA!” Orgullós de seguidors així no ho estic, la veritat. Ja ho deien els nostres avis: els bars són llocs de vici!

Rànquing universitari. Llegim, com a gran proesa, que la Universitat de Barcelona torna a ser al rànquing de les primeres dues-centes universitats del món. Com que no ho he vist clar (Barcelona no és la ciutat número dos-cents en importància, sinó que està molt més amunt, i Espanya és la dotzena economia del món), miro la llista en detall. Davant de la Universitat de Barcelona també n’hi ha (a més de gairebé universitats de tots els països d’Europa, Amèrica, la Xina, Singapur, Corea, Israel, Hong Kong, Austràlia, etc.) del Brasil, de Mèxic, de Malàisia, de l’Índia, de l’Argentina... Ui, quin mèrit estar entre els dos-cents! Això sí: som “els primers de l’Estat”. Em dec haver tornat boig, però no entenc res.

Patriotisme necessari. Un procés com el nostre necessita anar acompanyat, no hi ha cap dubte, d’un patriotisme que surt d’estimar la terra -no crec, només, en el recent independentisme d’interès-. Però no passo pel patrioterisme. I, darrerament, en detecto massa -la manera d’encarar les notícies n’és una forma-. Si volem un país de qualitat, estimulem-nos amb els millors. Portem tres-cents anys sent “els primers de l’Estat”. Els millors dels pitjors!

stats