N’hem après poc
Al començament d’aquesta Gran Recessió -els efectes de la qual encara cuegen- vaig escriure repetidament que un dels perills que corríem era que durés poc i que, per tant, no tinguéssim prou temps de treure’n les conclusions oportunes. No parlo ara dels experts, sinó del ciutadà mitjà. Hi havia l’eventualitat d’una crisi llarga i que servís per escarmentar. L’altra possibilitat era que fos curta -que els danys fossin mínims- i que, per tant, no hi hagués temps ni motius per treure’n les lliçons oportunes. Entre nosaltres, com és tradició, ha triomfat el pitjor de les dues situacions possibles: la crisi ha estat llarga i n’hem après molt poc.
Mai m’he mostrat commiseratiu amb les dures conseqüències de la recessió. No podia si tenia en compte que l’enorme terrabastall el vam provocar entre tots, sense excepció. No valen excuses que uns hagin rebut més que els altres. El cas és que d’aquella follia prèvia al 2007 tots en vam ser actors actius. Rics i menys rics. Cultes i incultes. Poderosos i subordinats. Tampoc vull mostrar-me gens compassiu amb tots aquells que han pogut quedar-se amb la seva feina. S’ha volgut fer-nos mirar, amb odi, només cap als rics. Però la situació ha posat en evidència, en tota la seva cruesa, dues realitats que, personalment, m’avergonyeixen i entristeixen: l’egoisme generacional i les castes laborals. Tot el destil·lat d’errors comesos l’hem vessat sobre el jovent, rentant-nos les mans de responsabilitats, no només passades sinó també futures. Per altra banda, tots els riscos han anat a parar al sector privat: els primers diners públics que han arribat -com un cert excedent- han estat per tornar una paga extra als empleats públics, mentre que massa treballadors d’altres sectors, privats, esclar, han perdut la paga doble i totes les simples... i per sempre! En resum, veient com ha anat tot plegat, la capacitat de compassió que em queda és més aviat escassa.
Podem llegir els darrers mesos que la nostra recuperació econòmica -per sobre d’un 3%, que no és pas poca cosa- s’apuntala sobre el sector immobiliari i el turisme. A alguns això els semblarà una bona notícia. No crec que ho sigui del tot. Més val un creixement menor i fonamentat sobre sectors més productius. Ens hauria permès contemplar el futur amb un punt de serenitat que ara no tenim. No vull allargar-me tot castigant el sofert lector amb les meves dèries: que el turisme està indirectament subvencionat (els seus salaris de misèria no donen per sufragar la despesa social que genera) i que tant aquest sector com el de la construcció atrauen empleats poc qualificats i són llavor d’irregularitats.
He llegit també que, durant aquest any 2016, el flux migratori al nostre país ha canviat. Torna a haver-hi més gent que arriba que no pas que marxa. Una altra notícia negativa. Perquè mentre les taxes d’atur es mantinguin ofensivament elevades (17% l’atur general, 40% entre els menors de 30 anys), no té sentit que vingui gent. No troben? I no voldria entrar en el discurs que els llocs de treball han de ser per als locals i, per tant, convé tancar les fronteres -encara em titllaran de xenòfob!-, sinó, simplement, analitzar els fets. Els governants es deuen, abans de tot, als administrats del seu territori. I si no reïxen a donar ocupació a aquests contribuents que els han elegit és que ho fan fatal. Si aquests llocs de treball no són ocupats pels nacionals és perquè no els surt a compte ocupar-los.
Les raons poden ser diverses, però crec que fonamentalment estem davant de salaris baixos, massa baixos, extremament baixos. Tan baixos que només els immigrants poden acceptar-los. De la crisi n’hem après poc, insisteixo. I una de les coses que no hem assumit és que productivitat i competitivitat no volen dir el mateix. Catalunya era poc competitiva: el que es produïa per hora treballada sortia car. Per millorar la competitivitat acostuma a haver-hi dues opcions: augmentar el nombre d’unitats produïdes per hora tot mantenint els costos o bé produir el mateix però reduir els costos. Per variar, hem assumit el camí fàcil: abaixar salaris. Per tant, es fa urgent un salari mínim molt més elevat del que hi ha ara. Viatjant pel món un s’adona que hem aconseguit un país de serveis mediocres, de tercera, perquè tothom treballa a desgrat. I el fet genera descontentament i desconfiança mútua entre l’empleat i l’empresari -recordin la màxima cubana “ Fidel hace ver que nos paga y nosotros hacemos ver que trabajamos ”.
Creixem, sí, però no hem sortit de la crisi realment. Som més competitius, sí. Però també més pobres. La mentalitat continua sent arcaica. La catalaníssima i mesquina frase “pobrets però alegrets” ja no serveix.
