Publicitat
Publicitat

Vies ràpides? De pagament, esclar

No ens podem permetre el luxe que les infraestructures que ofereixen clars avantatges siguin de franc

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de conversar amb un transportista que ens va portar determinat material per a l’empresa. Venia del País Valencià. Em va explicar que havia vingut per carretera, ja que l’autopista era de peatge. Tenint en compte el bombardeig político-mediàtic al qual hem estat sotmesos els darrers anys, el fet deu semblar normal i justificat a la majoria de lectors. Però no és així. Les vies ràpides han de ser de pagament i, a més, el transport pesant ha d’estar obligat a utilitzar-les. Voldria justificar-ho. Per fer-ho agafaré el model alemany. Vostès mateixos transposin-ho a Catalunya.

Quan els països de l’Est van desempallegar-se de les dictadures comunistes, va començar una certa evolució en el seu comerç que ha culminat, majoritàriament, en la seva integració a la Unió Europea (UE). Va ser llavors, a mitjans dels noranta, que Alemanya -que s’havia reunificat i necessitava fer grans inversions en infraestructures- va decidir que les autopistes havien de ser de pagament sota determinades consideracions. I el ministeri federal de Transports va contractar el grup tecnològic en el qual, aleshores, jo treballava. La por alemanya venia provocada perquè, a causa de la previsible integració de països veïns a la UE, el seu territori esdevindria un lloc de pas, i el principi pel qual s’havia regit la seva política de peatges havia de canviar. Fins aleshores Alemanya havia estat, des del punt de vista comercial terrestre, un cul-de-sac. La gratuïtat venia justificada perquè els camions que viatjaven per les autopistes alemanyes eren per servir, en origen o destí, només companyies ubicades en territori alemany.

Les vies ràpides han de ser de pagament i, a més, el transport pesant ha d’estar obligat a utilitzar-les

Ara la intenció de les autoritats alemanyes era fer pagar peatge a tots els vehicles no alemanys. Però aquesta possibilitat es va descartar, ja que les lleis de la UE (mercat únic) prohibeixen discriminar entre nacionals i estrangers pel que fa a aquest i altres temes. Per tant, el ministeri federal alemany de Transports va decidir que només pagarien els camions, fossin alemanys o estrangers. I van encarregar el disseny d’un sistema de pagament bastant sofisticat que funcionava mitjançant GPS i la inclusió en un registre en el qual s’han d’inscriure tots els camions de dotze tones, o més, que vulguin utilitzar carreteres alemanyes.

El sistema va provocar un cert enrenou al principi, però ara ja està assumit i, si no m’equivoco, ha estat emulat per austríacs, belgues, holandesos i algun altre país. Fins i tot per alguns antics països comunistes incorporats a la UE que ara tenen, encara més a l’est, altres països que comercialitzen amb nosaltres. El sistema funciona. El transport que creua Alemanya sense tenir aquest país com a destí final representa el 35% del trànsit. La recaptació ha estat els darrers deu anys, agafin-se, de quaranta mil milions d’euros. Quatre mil cinc-cents l’any 2015.

El problema és que els xofers de camió s’estalvien uns diners perquè es deixa a la seva discrecionalitat utilitzar autopistes o no, una irregularitat absoluta a la qual cal posar fi

Girem la vista cap a casa nostra. Aquell transportista amb qui he dit que vaig xerrar ens havia transportat material per valor d’uns cinquanta mil euros. ¿Vostès creuen que jo hauria deixat de comprar la mercaderia perquè haguessin afegit a aquests cinquanta mil euros els cent-cinquanta euros que, grosso modo, costen els peatges d’anar i tornar al País Valencià a un camió pesant? El problema no és aquest. El problema és que els xofers de camió s’estalvien uns diners perquè es deixa a la seva discrecionalitat utilitzar autopistes o no, una irregularitat absoluta a la qual cal posar fi. Si es trasllada el cost de transport a la mercaderia -insignificant per quilogram transportat- i s’obliga a presentar justificant de l’autopista, el problema s’acaba.

Catalunya està mancada d’infraestructures i no ens podem permetre el luxe que les que ofereixen clars avantatges a propis i aliens siguin de franc. Demanar la gratuïtat de les autopistes és una poca-soltada que té els seus orígens en el dèficit de balances fiscals de Catalunya amb Espanya -un problema que ens ha portat a emular-nos amb Andalusia o Extremadura: “Volem autopistes gratuïtes, també!”-. Cal no confondre els orígens del problema. Acceptar aquestes demandes populistes és com trobar normal que els supermercats siguin de franc perquè hi ha determinats individus als quals l’empresa, de manera injustificada, no els paga la nòmina.

D’entrada, i per anar fent boca, el nostre govern hauria d’implantar un sistema com l’alemany a totes les vies ràpides del país -sobretot a l’Eix Transversal-. Esclar que, per fer això, cal un cert coratge. Ben articulada, ningú trobaria forassenyada una actuació com la d’Alemanya i altres països. Si Alemanya no es pot permetre autopistes de franc, nosaltres menys. No sé si calen gaires més justificacions.

PUBLICITAT
PUBLICITAT