Alady, alady, alady!

És una placa modesta, discreta, quasi imperceptible, situada al costat del Teatre Apolo. La gent hi passa per davant sense aturar-se. Hi diu: “A la memòria de Carles Saldaña i Beut, Alady (1902-1968), còmic genial i figura cabdal del teatre i del music hall ”. I afegeix, amb certa ironia: “El Paral·lel no t’oblida”. Recorda a qui el periodista Miquel Badenas va descriure com l’últim rei de l’avinguda, el potet de les essències del que va ser el carrer que no dormia mai. L’animador amb fragància de Belle Époque, l’humorista que explicava acudits i feia facècies elegants. El pallasso que va prescindir del maquillatge i el vestuari estrafolari, per vestir amb esmòquing i barret fort.

Malgrat que va néixer a València, Carles Saldaña va passar tota la vida a la capital catalana. Va viure la bohèmia en la seva joventut, quan volia ser poeta. Més tard, va començar a actuar pels cafès com a ajudant d’un prestidigitador. Es deixava veure sovint pel Bar London i pel Refrectorium, on un burleta Santiago Rusiñol va batejar-lo com l’“Aladí de la llàntia meravellosa”, perquè duia una taca d’oli a la pitrera. També va ser conegut com el Ganso del Hongo, per les bestieses que feia. Escrivia llibrets de modestes revistes per al Molino Rojo, com Lo mejor está dentro. I va treballar, primer, amb la Troupe Ibérica, i després, amb la Troupe Gari-Uset. L’any 1926 es va presentar al Teatre Romea de Madrid, on es va convertir en un dels pioners del claqué. Allà va conèixer Tono i K-Hito i hi va col·laborar, mentre agafava de guionista un jove Miguel Mihura. També es va fer amic del dramaturg Enrique Jardiel Poncela, a qui descrivia com un talent molt jove i divertit, però amb molt pocs diners. Aquells anys formava duet musical amb Carmencita Aubert. Grans èxits seus seran cançons tan conegudes com Cómprame un negro o Al Uruguay.

La temporada del 1936 va estrenar la revista Miss-Miss, amb llibret de Paco Madrid i Brauli Solsona. La guerra l’agafa a Madrid, on va actuar en nombrosos espectacles benèfics a favor de la República. Va ser professor accidental d’una escola de nens refugiats, i després va marxar a València. Era tan popular que en els programes de molts festivals organitzats per l’Exèrcit Popular hi figura una imitació d’Alady. Afortunadament, la seva tornada a Barcelona el 1939 no li va suposar cap purga, i aviat treballava a La camisa de la Pompadour, al Teatre Còmic, que seria la seva sala de referència. Allà va estrenar ¡Taxi... al Cómico!, i va començar a fer parella artística amb Mary Santpere, amb qui durant molts anys va representar una versió còmica del Tenorio, de Zorrilla, en què Doña Inés acabava emportant-se en braços Don Juan. El 1949 estrenava ¡Taxi... al Victoria!, mentre feia un programa radiofònic d’humor patrocinat per la marca Fogo, un insecticida que s’anunciava com “d’acció ràpida i prolongada” a EAJ-1 Radio Barcelona. Van seguir revistes com Esta noche no me acuesto, ¡Usted dirá...! o Diviértase conmigo. A part, va aparèixer en pel·lícules com Esa pareja feliz, de Juan Antonio Bardem i José Luís Berlanga.

Els seus darrers anys, Alady va patrocinar La Casa de l’Artista Ancià, un projecte que no va funcionar. L’any 1968 apareixia a En Baldiri de la costa, amb el seu amic Joan Capri. Aquell mateix any va haver de suspendre les actuacions al Teatre Apolo, on representava Se traspasa señora, per sotmetre’s a una operació quirúrgica. Aquella va ser la seva última actuació. Va morir el matí de l’11 de setembre del 1968 al seu domicili de la plaça Lesseps; l’enterrament va ser multitudinari.

Quatre anys més tard es va dir de batejar un carrer pròxim al Paral·lel amb el seu nom, però no es va fer pas. Només l’estiu del 2003 es va col·locar aquesta discretíssima placa per a qui va ser una de les grans figures de l’humor català. Sembla que, fins i tot en això, fer riure és un art de segona. 