27/11/2016

L'Eixample original

3 min
La seu del Col·legi d’Enginyers, situada en un casalot de l’Eixample del 1860, des del passatge Méndez Vigo.

El Col·legi d’Enginyers de Barcelona acaba de complir vint anys a la seva seu del carrer Consell de Cent amb passatge Méndez Vigo. L’any 1996 començava l’última etapa d’aquest edifici, la història del qual he tingut l’oportunitat d’estudiar amb resultats sorprenents.

L’any 1860, quan es va inaugurar l’Eixample, aquest casalot era una parcel·la agrícola, situada al costat del Torrent de l’Olla i del convent de Jesús, coneguda com la Bassa Verdera. El seu propietari la va cedir a la Sociedad de Fomento del Ensanche, a canvi d’una pensió anual en “bones monedes d’or i plata”. Aquesta empresa tenia com a director facultatiu Ildefons Cerdà i era la principal promotora de l’Eixample. El 1869 el terreny va ser venut a Laureana Serrano, una dona de l’alta societat, casada amb el ric comerciant José Brugada de Carril. Va ser ella qui va encarregar una vivenda a l’arquitecte Jeroni Granell i Mundet, que li va construir un palauet neoclàssic de planta baixa, principal, primer pis i golfes. Més un edifici annex de cotxera i residència del cotxer. Aquesta edificació original és la que dóna al passatge Méndez Vigo.

Deu anys més tard, la casa va anar a parar a Narciso José de Peñalver y Peñalver, comte de Peñalver, un ric hisendat cubà contínuament en plets amb la seva esposa, que l’havia denunciat per adulteri. El comte va morir el 1881 i la seva viuda va vendre la propietat a Francisca Bofill i Martorell, esposa de Josep Clavé i Flaquer, que hi va afegir una segona planta. El 1892 la casa tornava a canviar de mans. Aquesta vegada va ser adquirida per l’empresari manresà Antoni Pons Enrich, membre d’una gran nissaga del tèxtil creadora de la colònia Pons de Puig-reig. Ell va ser qui va encarregar a l’arquitecte Francesc Mariné i Martorell un segon edifici, continuació de l’existent, incloent una porta principal que permetia l’accés de carruatges i una elegant escalinata. Aquesta ampliació correspon a l’actual entrada del carrer Consell de Cent.

Segons l’Anuari Riera del 1899 Antoni Pons Enrich vivia a l’entresòl, la resta de la finca la llogava. Entre els diversos llogaters localitzats, el més peculiar és el ciutadà nord-americà Julius G. Lay, que va ser el primer cònsol general dels Estats Units a Barcelona després de la Guerra de Cuba. A la premsa surt sovint citat en actes culturals i diplomàtics. Originalment, la finca portava el número 369, però el 1903 l’Ajuntament va canviar la numeració de molts portals de l’Eixample i va passar a ser el 365. A l’Anuario del Comercio del 1904 hi figura que el consolat nord-americà era al primer pis del número 365 del carrer Consell de Cent, on vivia el senyor Julius G. Lay. El cònsol va marxar i La Vanguardia del 1910 va anunciar que el doctor Francesc de Paula Xercavins, especialista en histèria, obria el seu gabinet d’electroteràpia al principal. Els seus llibres recullen diversos casos clínics, com el d’una jove de Sant Andreu que si no podia dormir tenia un fort dolor al dit gros del peu.

Per aquells anys va morir Antoni Pons Enrich i va heretar la propietat el seu fill, que va ser diputat per Barcelona entre el 1933 i el 1936 per la Lliga Regionalista. Quan va esclatar la guerra, la Generalitat va confiscar l’edifici, que es va convertir en el secretariat de la conselleria d’Assistència Social, on s’ocupaven, entre altres coses, de la lluita antituberculosa, antivenèria i antipalúdica. Aquesta conselleria també va estar al darrere de la primera llei d’avortament al nostre país, aprovada el 25 de desembre del 1936. A Barcelona es podia avortar a la Maternitat de les Corts, l’Hospital General de Catalunya, l’Hospital Clínic i l’Hospital Cardenal. Acabada la guerra, el 1941 es va convertir en la seu de la Sociedad Española de Carburos Metálicos, que en van ser els propietaris fins al 1996. Quasi cent cinquanta anys d’història de l’Eixample, resumits en aquest elegant palauet.

stats