Retratistes de pedrissos
Montserrat Duran és arxivera i doctora en historia de l’art. Quan era petita es desplaçava amb la família des de Sant Joan Despí per anar de botigues a Barcelona. Compraven la roba al desaparegut Can Vilardell del carrer Canuda i les sabates a la plaça de la Llana. Els seus avis tenien parada al veí mercat de Santa Caterina i sovint els anaven a visitar. D’adolescent va tornar-hi com a universitària, de llavors recorda les llibreries o els bars, els cinemes i la cafeteria del Publi, on esperava el tren per tornar a casa. Ella mateixa reconeix: “Barcelona ha sigut el meu punt de referència per a moltes coses”. Havia quedat amb ella davant la cistelleria Siscart, un clàssic amb més de cent anys a la Creu Coberta. Però finalment hem optat per trobar-nos al Bauma del carrer de Llúria, un bar dels anys cinquanta situat a la mateixa finca on vivia l’alcalde Porcioles, i que freqüentaven escriptors com Vila-Matas o Joan de Sagarra.
Amb la Montserrat comparteixo el gust per passejar fixant-me en detalls intranscendents. No obstant, ella, a més, fa fotos de tot el que veu, inicialment per a la pàgina Badant Barcelona de Facebook. Un dia, davant del bar Glaciar de la plaça Reial, va adonar-se del pedrís, on encara hi figura la paraula “Restaurant” de quan era un menjador selecte. I aviat va entendre que els comerços antics estan plens de pedrissos amb personalitat: “Els locals canvien de propietaris i d’activitat, i també les seves decoracions. El que no acostuma a canviar és el pedrís. A part dels que estan retolats, m’interessa la forma, el desgast i els materials de què estan fets. Els pedrissos -afegeix- ens fan ser conscients de tot el temps que ha passat per l’entrada de moltes botigues”.
Condició democràtica
Li pregunto per què es va fixar en uns elements que ningú veu i em respon que l’accés a un negoci té una condició democràtica: “Hi passen per igual els clients, els propietaris i els empleats”. M’explica que una de les seves troballes favorites va ser la llibreria Sant Jordi del carrer Ferran. Al pedrís, molt desgastat, hi posa “Novedades”, perquè abans era una botiga de roba. Una altra, el venerable comerç d’instruments musicals New Phono, al carrer Ample des dels anys vint, que encara conserva el nom gravat a l’entrada. Fotografiar pedrissos la va portar a investigar sobre els locals i això s’ha traduït a Facebook en la pàgina Pedrissos, graons i esglaons botiguers amb història. En aquest nou projecte existeix una voluntat més sistemàtica: retrat del pedrís i la façana de cada comerç escollit, acompanyat amb una fitxa en què consta el nom, l’any de fundació, l’adreça i l’autor de les fotografies. En la conversa surten llocs tan inesperats com la Bodega Josefa del carrer Saragossa, oberta des dels anys trenta. Les modes Arc Iris, a la plaça de la Trilla amb Gran de Gràcia. La cotilleria Singuerlin del carrer Aribau, o l’elegant aparador de Calçats Ponsà a la ronda Sant Antoni. Ha retratat l’accés a llocs com el Gran Hotel Central de la Via Laietana, amb el seu nom al pedrís de marbre. El cafè Reñé de Consell de Cent, on posa “Reñé” a l’entrada. O la desapareguda El Ingenio del carrer Rauric, on es llegia “Exposición”.
La seva pàgina s’ha ampliat, ja no és ella sola: “Aquest és un joc obert a tothom, en què només es necessita una mica de criteri estètic”. Fa cosa d’un any s’hi va afegir Sicoris Riba, juntes han començat a organitzar el material recollit i a fer-ne àlbums. Ara estan pensant a obrir un blog, ja que a Facebook costa molt consultar entrades antigues. Totes dues comparteixen l’emprenyada de molts barcelonins per la desaparició del comerç tradicional. La Montserrat es queixa: “Moltes de les botigues que vaig fotografiar al principi ja no hi són, com Vinçon al Passeig de Gràcia i Emporium Musical a la Rambla. Retratar pedrissos és la meva manera d’inventariar tot aquest patrimoni i que no es perdi”.
