Voltes i arcs
Barcelona sempre ha patit problemes d’espai. Amuntegada dins de les successives muralles, encaixonada entre dos rius, el mar i la serra de Collserola, l’especulació immobiliària ha esdevingut un dels seus negocis més productius. Aquesta situació ja es va viure a l’Edat Mitjana, quan la falta de lloc va provocar una forma arquitectònica encara visible a la ciutat com són les voltes o els arcs, que, fent passar el carrer per sota dels edificis, permetien guanyar metres per als domicilis que es prolongaven per damunt. Per exemple, al Barri Gòtic hi ha la Volta d’Espolsasacs, batejada així per l’existència d’un convent d’agustins que, com a penitència, no rentaven mai els seus hàbits, només podien espolsar-los per la finestra.
No gaire lluny d’allà, al carrer de la Boqueria s’obren la Volta del Remei i la Volta de Santa Eulàlia, antics accessos al Call Minor o d’en Sanauja, que tenia l’epicentre a la desapareguda placeta de la Trinitat, davant d’on ara hi ha l’església de Sant Jaume, al carrer Ferran. La Volta del Remei conserva una torre medieval del segle XIII, mentre que la Volta de Santa Eulàlia passa per sota d’una altra casa medieval, reformada al segle XVIII i decorada amb motius farmacèutics. En un dels seus portals hi ha les marques del que probablement era una mezuzà, un estri de fusta amb oracions escrites en paper que es posa a la porta de totes les cases jueves.
Carrer del Malnom... o dels pixats
Al Raval també podem trobar-nos amb aquest model urbanístic, pensat per aprofitar al màxim el poc espai disponible. Tenim el carreró de les Cabres, que creua el mercat de la Boqueria i surt al carrer Hospital, ombrívol i estret. El carrer del Malnom o el de Picalquers, que segons explica Joan Amades era conegut antigament com la Volta dels Pixats. Més modern és l’Arc del Teatre, l’antic carrer d’en Trentaclaus, que passa per sota del Teatre Principal, amb el minúscul quiosc de begudes La Cazalla.
Segurament, el barri amb més alta presència d’arcs és la Ribera. I més n’hi hauria si no fos per l’obertura de la Via Laietana, que va enrunar carrerons tan suggerents com el de les Tres Voltes, Burgés, Glòria, Bon Déu o l’Arc de Sant Francesc. Dels que han sobreviscut destaca el carrer tripartit de la Bòria-Corders-Carders, on segurament es localitza la concentració de voltes més alta. Les seves voreres acullen paratges tan singulars com el carrer de Sant Onofre o la Volta d’en Colomines, que és l’adulteració del cognom Coromines, que correspon a una coneguda nissaga medieval de consellers de la ciutat. Així com els carrers d’en Civader, Semolers, Candeles, Boquer o Sant Jacint. Fins a arribar a autèntiques relíquies com el carrer dels Cecs de Sant Cugat o el de Montanyans.
A la Ribera també s’hi amaga la Volta de la Perdiu, cantonada amb Sant Pere més Baix, anomenada així perquè abans allotjava parades on venien menuts de xai (perdiu, freixura o tripa). O l’Arc dels Jueus, cantonada amb Portal Nou, que va rebre aquest nom perquè hi residien els jueus conversos. Així com el carrer de Cremat Gran, també anomenat carrer de la Rata per un rosegador de notables dimensions que va causar el pànic entre els assistents a la processó del Corpus. I l’Arc de Sant Vicenç, batejat en memòria de sant Vicent Ferrer, que, segons la llegenda, va fer un dels seus sermons a prop d’aquí. El Born està farcit d’arcades, com la Volta dels Tamborets, la Volta d’en Bufanalla, la Volta d’en Dusai o el carrer de la Formatgeria. Una presència que continua davant de Santa Maria del Mar amb el carrer de les Caputxes, pel carrer d’Argenteria amb els carrers de Grunyí, Gíriti i Brosolí. I pels carrerons de les Orgues i de les Trompetes, a l’actual carrer del Consolat de Mar, últims vestigis del que van ser les famoses Voltes dels Encants. Una sucosa col·lecció de paisatges i escenaris més propis de la ciutat medieval que de la nostra atrafegada metròpoli turística.
