07/08/2016

Un oasi verd en un desert gris

3 min
Un oasi verd en un desert gris

Molt sovint, quan obro el meu correu hi trobo els retrats de Barcelona que m’envia puntual Jaume Almirall. Aquest nonagenari amb cor de nen surt cada matí amb la seva càmera, i després ens fa arribar les fotografies a un reduït grup d’amics. Fa uns dies, les imatges eren d’un pati amb testos i plantes que ell presentava com: “Un oasi enmig del Raval”. Les acompanyava una nota en què em preguntava si tenia referències d’aquell espai, una finca que guarda algun dels últims passadissos de Ciutat Vella. Després de buscar en hemeroteques i guies comercials, aquesta és la meva resposta: l’edifici retratat pel senyor Almirall és el número 8 del carrer de l’Om. Com altres viaranys pròxims, correspon a una sèrie de terrenys que van ser urbanitzats en els últims anys del segle XVIII. Concretament, el solar que ocupa l’actual edifici va ser comprat el 1789 per Segimon Mir, un fabricant d’indianes que posseïa cases i tallers tèxtils al barri, i que aquí hi va edificar la seva casa-fàbrica, un edifici de cinc plantes que va ser bastant modificat l’any 1802.

Va canviar el negoci i s’hi va instal·lar una foneria, la Fundición Barcelonesa de Bronces y Otros Metales. A la guia comercial El Consultor figura diverses vegades com una empresa de tubs de plom, i l’any 1854 va ser una de les primeres societats de la ciutat que va disposar d’un telègraf elèctric que comunicava amb la fàbrica que el seu propietari tenia fora muralles, a l’actual Travessera de Gràcia. Coneguda popularment com La Barcelonesa, es convertiria poc després en una de les companyies fundadores de La Maquinista Terrestre y Marítima. Quan va plegar, el diari La Corona va publicar, entre el 1862 i el 1863, els treballs de la comissió liquidadora que va subhastar màquines i materials amb escassa sort. Durant molt de temps van sortir anuncis a la premsa oferint elements de l’antiga empresa, mentre la parcel·la s’oferia com una gran quadra amb aigua abundant, amb força de vapor o sense. Mentrestant, els veïns del carrer es queixaven pel mal estat de l’empedrat.

La següent indústria que es va instal·lar en aquesta finca va ser la foneria de bronze i metall blanc de Francesc de Paula Isaura, que tenia fàbrica als números 8 i 10 del carrer de l’Om, i despatx al carrer de Jaume I. Segons la seva pròpia publicitat, van ser pioners en la manufactura d’objectes artístics de metall per al culte religiós. També presentaven com un dels seus productes estrella un ascensor que permetia elevar líquids, especialment pensat per obtenir aigua de pous fondos amb prou potència per al consum domèstic. Pels mateixos anys, davant de la fàbrica funcionava la societat El Taller Embut, que organitzava espectacles humorístics, exposicions per riure, cavalcades, i els coneguts balls del Gavilán. Posteriorment, la foneria Isaura es va convertir en la impremta dels López Bernagossi, els amos de la Librería Española de la Rambla, refugi de republicans i bohemis com Àngel Guimerà, Serafí Pitarra, Albert Llanas, Prudenci Bertrana o Pompeu Gener.

A partir del 1900, al número 8 del carrer de l’Om es van imprimir llibres com Miss Barceloneta de Santiago Rusiñol, revistes com L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, i diaris com República o El Escándalo, en què Francesc Madrid es va inventar l’apel·latiu de Barri Xino. Per aquelles dates, l’antiga fàbrica es va transformar en un bloc d’habitatges, i del seu antic ús amb prou feines va quedar l’entrada de pedra amb guarda-rodes. Segons es dedueix per anuncis a La Vanguardia, a la dècada del 1920 hi havia una fonda i un drapaire. De l’alegria del veïnat en deixa constància un anunci que resava: “Es traspassa pianola i vivenda”. Des de llavors, els seus modestos domicilis han quedat com un rar privilegi en la densificada Barcelona turística, un passadís batejat per l’amic Almirall com un oasi de pau enmig del brogir de la ciutat.

stats