10/07/2015

Albània i Kosovo, l’altra desbandada

3 min

Els albanesos sembla que només interessen al món quan fugen multitudinàriament. Que sovint és després d’una gran estafa política o econòmica, o d’un esclat violent. El film Lamerica, de Gianni Amelio, que narra l’èxode massiu mentre el comunisme queia a trossos, es va estrenar fa 20 anys però no ha perdut vigència. Ara la població del país més pobre d’Europa —l’Albània estricta— mira cap a Alemanya, d’on al llarg dels quatre primers mesos del 2015 han marxat 6.500 persones, la meitat de les quals al març. I les xifres de l’Eurostat —l’oficina d’estadística de la UE— assenyalen que el 2014 uns 16.000 albanesos van sol·licitar ser acollits a països comunitaris, davant dels 2.800 que ho van demanar el 2011. El procés de sortida del país sovint és complicat pels tràmits administratius i l’acció de màfies que intenten treure’n benefici. Ara mateix Albània, a hora i mitja de vol des de Barcelona, ocupa l’onzè lloc en una llista de països que es caracteritzen perquè la població literalment fuig del país. El rànquing l’encapçalen Síria i l’Afganistan, seguits de Kosovo, que és com dir un tros de terra albanesa amb un altre recorregut històric: es calcula que entre els últims mesos del 2014 i els primers del 2015 uns 50.000 kosovars han fugit en direcció a la UE. Ara com ara la diàspora albanokosovar ja sobrepassa les 800.000 persones. Es veia a venir que ni Albània ni Kosovo, amb un sistema productiu estèril, un atur de més del 50% i la violència ofegant els tímids intents democràtics, no aguantarien la sacsejada de la crisi del 2008. I també es veia a venir que ni la Unió Europea ni els Estats Units mourien un dit per aplicar alguna cosa semblant a un pla de rescat, no ja per donar impuls al desenvolupament, sinó, simplement, per barrar el pas a la misèria.

Em ve al cap una escena viscuda en un vol Roma-Tirana el 1992 quan s’ensorrava el règim comunista i als ports de Bríndisi i de Bari hi arribaven vaixells rovellats farcits d’éssers humans a la recerca d’una vida millor. L’home que seia al meu costat, un empresari italià, no tenia cap dubte que Albània en 10 o 15 anys seria irreconeixible, sobretot si les prospeccions petrolieres de davant del litoral del port de Durres tenien èxit. I, en el cas que no hi hagués petroli a la costa albanesa, aquell empresari entusiasta estava segur que el país s’obriria al turisme i als serveis, i que la UE no seria tan miop per no invertir en una cruïlla del sud d’Europa de clima privilegiat. Tot i que de les prospeccions no se’n va tornar a parlar, durant un temps vaig pensar que aquell home era un visionari: el 1994 Albània va créixer un 11% i l’FMI la va declarar “l’alumne més avantatjat”. Però quan el 1997 esclata la piràmide financera en què es recolzava el mercadeig improductiu, la violència pren el relleu al miratge i Albània s’ensorra en la guerra civil i l’ajustament de comptes. Una certa esperança d’ajut occidental renaixeria quan el 1999 l’OTAN va utilitzar Albània com a gran portaavions des d’on s’enlairaven i on aterraven els avions que anaven a bombardejar Sèrbia durant la Guerra de Kosovo. Aquells dies periodistes i acadèmics coincidien a Tirana en uns suposats bons auguris: aquella era la gran oportunitat de modernització. Però un cop Milosevic va ser reduït i Kosovo va aconseguir una independència de cartró pedra, els albanesos tornarien a ser empesos al túnel de l’oblit. I ells, tossuts, s’esforcen per sortir-ne i amb l’objectiu de plantar-se davant mateix de les nostres vides.

stats