Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Angola i el mirall africà

Espoli Angola és un bon mirall del món d'avui. Rica en petroli, la seva classe dirigent i les empreses estrangeres en són els principals beneficiaris, mentre la població viu en la pobresa i el país ocupa un dels últims llocs en la llista mundial de la corrupció Eleccions El president ho té guanyat: del marxisme als petrodòlars, l'antic guerriller governa des de l'any 1979

No cal esperar els resultats de les eleccions d'Angola que es coneixeran aquesta setmana per saber que el president Eduardo dos Santos i el seu partit, l'MPLA, continuaran còmodament instal·lats en el poder. Només un canvi radical, una revolta, podria transformar un dia un país amb uns dirigents que han sigut capaços d'adaptar qualsevol doctrina política -des del marxisme-leninisme a la democràcia parlamentària- a l'objectiu únic d'aprofitar-se de les riqueses del país en benefici propi, cosa que ha condemnat la majoria de la població a la pobresa.

En aquest llarg camí per apoderar-se del control de l'estat i de l'economia, els dirigents angolesos han comptat amb la col·laboració i l'ajuda inestimable dels països occidentals i de les gran potències, les quals, especialment a través de les empreses petrolieres -totes les multinacionals del sector estan presents al país- s'han servit de la corrupció de l'estat per treure'n un màxim de benefici, i han ajudat així a construir aquest mecanisme depredador -també avui per als països occidentals- que consisteix a convertir l'estat en una eina de gestió del sector privat d'amics i coneguts, que no redistribueix la riquesa a la societat i deixa que s'esfumi en la gran teranyina del sistema financer mundial, on els diners són convenientment blanquejats i perfumats per tornar a les butxaques privades.

Quan es va acabar la Guerra Freda hi havia una certa esperança consistent a pensar que després de dècades d'enfrontaments armats entre els dos blocs en escenaris del Tercer Món -mai a dins de casa-, començava una nova època en què els països desenvolupats i les democràcies occidentals s'oferirien a liderar i arbitrar un nou escenari que tingués com a base ideològica i política els drets humans i la democràcia parlamentària. Aviat, però, es va veure que els vencedors ideològics de la desfeta del comunisme no tenien cap projecte global més enllà de les possibilitats que els oferia l'economia sense restriccions, i que es prioritzava la possibilitat de fer negocis de qualsevol manera -fent també ús, si cal, dels exèrcits- per sobre del projecte polític de l'interès comú, la llibertat, la pau i la democràcia, ràpidament desdibuixat.

Angola és un bon exemple d'aquesta deriva, de com el món de la Guerra Freda, un món amb un gran domini de la política i de la ideologia, s'ha convertit en un món on el guany és l'únic credo, amb un poder creixent dels individus privats i de les societats multinacionals, i una enorme pèrdua de la sobirania dels pobles. De la Ideologia i les Lletres de la Guerra Freda s'ha passat a la Filosofia i els Negocis sense que s'hagi reeixit a conciliar l'acció transformadora amb els valors humans.

Perversitat europea

Quan els portuguesos van deixar la colònia després de la Revolució dels Clavells i els diferents grups guerrillers van agafar el poder l'any 1975, Ryszard Kapuscinski va escriure una sèrie de cròniques de les quals sobresurt l'evocació de l'olor de fusta tallada que planava sobre la ciutat de Luanda, on els portuguesos construïen les caixes per empaquetar-hi tot el que s'enduien, des de les vaixelles de porcellana als pianos de cua. Aquesta imatge de la fugida, aquest olor de la fusta africana acabada de talar per a la mudança, contrasta més de quaranta anys després amb la visita que va fer el primer ministre portuguès l'any passat, quan va ser rebut pel president Dos Santos, i el líder europeu va demanar a l'antic guerriller de l'antiga colònia ajuda financera, liquiditat.

Entremig, hi ha una història que ens ajudaria a pensar, potser, sobre la deriva de la qual parlàvem i, també, si finalment no ha estat aquella "Àfrica, pecat d'Europa", com va escriure Luis de Sebastián, el laboratori d'aquesta nova Europa marcadament econòmica, que es va despullant del sentit del que hauria de ser la vida en comú. I si el que s'ha volgut experimentar al continent negre, aquesta perversió de la política, aquest foment de la corrupció, no ha estat precisament un sistema i un estil que ha acabat encomanant el nostre propi sistema: potser el que ens ha passat és que l'Àfrica ens retorna les nostres males pràctiques, anuncia el camí cap on ens dirigim, la barbàrie tan ben narrada per Coetzee. Per dir-ho d'una manera simple: no es pot robar a la casa del costat sense pensar que el lladre acabarà sent també un lladre a la casa pròpia, que tot el sistema acabarà corromput. A Angola, un cas molt clar d'aquesta perversa relació va ser el de la petroliera Elf. Aquesta petroliera francesa disposava d'un fons de diners per corrompre polítics africans a canvi de concessions privilegiades en l'explotació del petroli. Però ho havien lligat bé políticament: els dirigents africans corruptes -com el gabonès Bongo, per exemple- finançaven els polítics francesos i tancaven el cercle de complicitats. El corruptor es corrompia.

Angola, que és un país molt ric -el segon exportador de petroli africà, que aviat podria ser el primer, i un dels primers productors de diamants-, ocupa el lloc 172 a la llista de la corrupció dels 183 països estudiats pel Banc Mundial. La seva classe política-empresarial forma part del club dels més rics del món. El poble, del club dels més pobres. En el llarg camí que els angolesos han recorregut des del marxisme als petrodòlars, hi ha hagut quaranta anys de guerra civil, més de sis-cents mil morts, un milió de desplaçats. Cada barril de petroli, cada diamant que surt d'Angola per a benefici de les empreses multinacionals i de les butxaques de la nomenclatura local segueix essent un barril carregat de sang i de vergonya.

PUBLICITAT
PUBLICITAT