Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'EUROPA

Àrbitre d'Europa o capità del partit

"Com pot aspirar un alemany a dirigir Europa?", li va preguntar fa poc una estudiant d'Estrasburg al president del Parlament Europeu. Ho explicava el mateix Martin Schulz -un alemany post Segona Guerra Mundial, com es presentava ell- dimecres a Barcelona en un discurs de campanya contra els prejudicis, convençut que Europa són valors i que el projecte comunitari "seguirà fins i tot si Marine Le Pen diu que no serveix de res; la pregunta és com". L'amenaça de l'extrema dreta i l'euroescepticisme -que pot arribar a controlar un terç del Parlament- marcaran les pròximes eleccions europees del maig del 2014. Però aquests comicis decidiran també com es redibuixarà la UE dels pròxims anys.

L'anti-Europa

El populisme se sent fort. Té les seves icones i el descontentament dels castigats per la crisi de cara. Marine Le Pen, la líder del Front Nacional francès, i Geert Wilders, el populista xenòfob holandès, es van reunir ja fa mesos en un restaurant de París per començar a parlar d'estratègies comunes. L'extremisme renacionalitzador, desconfiat i aïllacionista s'organitza. Coneixen els mecanismes. La seva força a nivell nacional ja ha aconseguit transformar les polítiques d'immigració a Europa. Ara si multipliquen escons a l'Eurocambra podrien acabar endurint també el discurs de les forces majoritàries sobre la Unió. Els prejudicis no són un patrimoni exclusiu de l'extremisme.

Només un de cada tres europeus confia en les institucions europees. La mateixa enquesta diu, però, que la confiança en els governs i els Parlaments nacionals és només del 27% i el 28%. El fracàs és col·lectiu.

Cares conegudes

"Per als que senten que Europa és un poder anònim que interfereix en les seves vides", deia Schulz, la solució és "polititzar" l'elecció del president de la Comissió Europea. Fer de les pròximes eleccions europees una campanya per escollir qui serà el pròxim cap de l'executiu comunitari. Intentar pal·liar el dèficit democràtic (un problema que Brussel·les va identificar ja als anys 70 però que s'ha arrossegat i aprofundit fins avui) posant "cares" més o menys conegudes al capdavant de totes les grans famílies polítiques. Schulz ja és, des d'aquesta setmana, el candidat dels socialistes europeus. Els Verds organitzaran unes primàries a internet abans de finals d'any. Els Liberals sospesen els seus candidats: el belga Guy Verhofstadt, un federalista convençut i una de les veus més potents del grup, o el fins ara comissari d'Afers Econòmics, Olli Rehn, que tindria una campanya complicada en alguns països del sud d'Europa. Sobretot si l'Esquerra Radical aconseguís fer realitat el seu somni de convèncer el grec Alexis Tsipras perquè acceptés ser candidat.

Per ara, l'elecció més incerta és al Partit Popular Europeu. Massa aspirants i poca fe en la idea de convertir les institucions comunitàries en un territori més polític que tecnocràtic. El president del Consell, el democristià Herman van Rompuy -un dels que plegarà l'any que ve-, és qui ho ha dit més clarament. Convertir les eleccions en una cursa per la Comissió pot acabar provocant una frustració encara més gran si, a l'hora de la veritat, els caps d'estat i de govern decideixen escollir algú altre per al càrrec.

Més tecnocràcia

Angela Merkel ho ha advertit: el Tractat només els obliga a "tenir en compte" els resultats electorals, però no hi ha d'haver una conseqüència directa. El seu col·lega suec, Fredrik Reinfeldt, diu que prefereix seguir tenint una comissió "tecnocràtica". I l'influent think tank britànic Centre for European Reform defensa que l'executiu de Brussel·les "ha d'actuar com a àrbitre del joc polític, no pas com a capità d'un dels equips". Potser el problema és que avui hi ha un únic àrbitre i capità, i no és a Brussel·les.

A les pròximes eleccions europees hi ha molt en joc. Molt més que una injecció de moral per atreure votants a canvi de deixar-los escollir qui voldrien que fos el successor de Durão Barroso. La pròxima legislatura redibuixarà Europa.