Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

El Bàltic, en el punt de mira de Putin

Aleksandr Nekrassov, antic corresponsal de l’agència TASS i assessor del Kremlin, aposta perquè Rússia “declari l’estat de guerra amb els països del Bàltic i Polònia, talli el proveïment de gas i negociï directament amb ells”. Nekrassov va difondre això fa unes setmanes pel seu compte de Twitter. En 140 caràcters no hi caben gaires matisos, però per als russos com Nekrassov queda clar que Polònia és l’eterna avançada occidental, i el Bàltic “un tros de terra russa que tard o d’hora rescatarem”, com em va dir fa uns anys a Riga un comandant retirat de l’antic Exèrcit Roig.

Que el míssil retòric d’Aleksandr Nekrassov no hagi sigut desautoritzat per Putin carrega de raons els experts occidentals convençuts que al Kremlin només se’l pot frenar amb fets. I per això no és gens estrany que ahir mateix el Pentàgon confirmés a Tallinn que enviarà a l’est d’Europa -especialment al Bàltic- 250 tancs, un miler de vehicles d’infanteria i altres equipaments suficients per proveir uns 4.500 soldats en el que seria el moviment de tropes més important des del 1989. Ja abans del tuit de Nekrassov, Lituània havia donat senyals d’inquietud restablint el servei militar i fent pública la detecció d’unes 150 incursions russes al seu espai aeri. El govern de Vílnius ha decidit fins i tot interferir les emissions de la cadena russa RTR-Planeta per la intensitat propagandística del Kremlin, tot i que la població russa a Lituània és irrellevant. A Estònia la tensió pel que pugui estar tramant Moscou es palpava a les maniobres del maig passat en què, imaginàriament, 13.000 soldats i reservistes, amb el suport de l’OTAN, barraven el pas a l’escalada provocada per una potència fictícia anomenada Aslàvia. Estònia té un 25% de russòfons, uns 100.000 dels quals tenen reconeguda la plena ciutadania.

Un apartheid rendible

Però a Letònia és on Putin -que ja ha anunciat el desplegament de míssils balístics- podria estar acaronant la temptació d’utilitzar les tensions etnicistes com a detonant d’un conflicte al Bàltic. Gairebé una tercera part de la població letona és russòfona. La majoria va obtenir la ciutadania havent de passar unes proves anomenades de naturalització consistents en coneixement de la llengua, la cultura i la història. Però encara hi ha uns 340.000 russoparlants que són “no ciutadans” -al passaport hi posa “ alien citizen ”-, i això vol dir que poden ser propietaris d’un negoci i usuaris de la sanitat i els serveis socials, però no pas votar ni tenir accés a la propietat de la terra ni a professions considerades estratègiques com ara la judicatura. El govern de Riga no es vol recordar que, gràcies a la mobilització de la minoria russa, Letònia va guanyar la independència amb el 73% dels vots en el referèndum del març del 1991.

Al cap de 25 anys el clima social d’apartheid s’expressa en el fet que els matrimonis mixtos representen amb prou feines el 15% del total. I la Unió Europea -sempre l’amnèsia o la miopia- ha mirat cap a una altra banda quan l’han alertat que una discriminació així pot incubar un conflicte. A Riga, la capital letona, el 60% de la població és russoparlant i en les eleccions parlamentàries de fa quatre anys el partit russòfon Harmonia -liderat per l’alcalde de Riga, Nil Uixàkovs- va ser el més votat amb un 28%. Tot un potencial de confrontació etnicista que pot esclatar de seguida que el Kremlin s’ho proposi i s’hi posi.