Publicitat
Publicitat

El Brexit, cada cop més improbable

Augmenten els britànics disposats a fer un nou referèndum sobre la sortida de la UE

¿La negociació entre la Unió Europea (UE) i el Regne Unit sobre el Brexit és potser només un exercici teòric per comprovar la impossibilitat de dur-lo a la pràctica? Si fa no fa, és el parer de l’exministre de Negocis (2010-2015) i nou líder del Partit Liberal Demòcrata, Vicent Cable. Quan se li demana si el Regne Unit pot continuar sent membre de la UE, la resposta deixa la porta oberta a un canvi de rumb: “Encara no és probable, però és una possibilitat. De fet, començo a pensar que el Brexit potser mai no tindrà lloc”.

Una possibilitat menys remota cada dia que passa. Sobretot a mesura que l’estat de l’economia es deteriora. A més d’una inflació a l’alça, cada vegada hi ha més evidències del soscavament ràpid d’altres paràmetres econòmics: la inversió en la indústria de l’automòbil ha caigut en picat des de l’any passat; la predicció sobre el dèficit fiscal de l’Oficina de Responsabilitat Pressupostària va a l’alça; la indústria de l’aviació avisa del perill d’un no acord amb la UE, que pot acabar en un tancament de l’espai aeri i en el col·lapse d’aeroports i companyies com EasyJet, que ja ha anunciat l’obertura d’una nova filial per treballar des d’Àustria (i Ryanair s’ha sumat a aquestes preocupacions); la indústria farmacèutica ha llançat advertiments semblants en relació amb les llicències dels productes; els estudiants estrangers, que aporten 32.000 milions d’euros directes a l’economia britànica, comencen a minvar en nombre de matrícules; el banc HSBC farà un trasllat parcial d’operacions a Dublín i Barclays a París... La llista és llarga.

Previsions pessimistes

Més encara. Un comentarista tan prestigiós com Martin Wolf, del Financial Times, ha escrit sobre la dificultat d’establir un acord de divorci amb la UE: “El meu pronòstic és que el no-acord és ara l’opció més probable. Tard o d’hora els mercats se n’adonaran, i això pot desestabilitzar la lliura i provocar una altra caiguda”. Molt pessimista, rebla: “El Regne Unit és incapaç de gestionar el Brexit i les conseqüències seran calamitoses”.

Ja hi ha hagut una primera prova de les dificultats per acordar res. La primera ronda formal de converses entre Brussel·les i Londres va acabar sense avenços. L’única constatació va ser que la feina serà tan difícil com s’esperava. Europa vol aclariments en detalls clau. En primer lloc, la factura a pagar: uns 60.000 milions d’euros, que Londres no sembla disposat a satisfer. En segon lloc, els drets dels expatriats i qui tindrà competències per dirimir conflictes en cas que n’hi hagi: el Tribunal de Justícia Europeu o jutges britànics. I, tercer, una quadratura del cercle: de quina manera no hi pot haver frontera a l’única frontera terrestre de la UE amb el Regne Unit, la de la República d’Irlanda amb Irlanda del Nord.

El rellotge dels teòrics dos anys fins al març del 2019, quan s’hauria de completar la sortida del Regne Unit de la UE, no s’ha aturat, però les negociacions sí: fins a finals d’aquest mes.

Mentrestant, indicis cada cop més persistents apunten que el Brexit -el dur volgut per la primera ministra Theresa May, quan encara tenia el poder intacte, abans de les eleccions del juny- potser mai no tindrà lloc. Fins i tot ni un de tou.

De moment, segons assegura el brexiter radical, el ministre de Medi Ambient Michael Gove, el govern “està unit en la idea que cal un període de transició després del Brexit”, i que la qüestió de la lliure circulació de persones s’ha de tractar amb “pragmatisme”. S’insinuen ja un mínim de dos anys de gràcia. Potser quatre. O, com temen els radicals anti-UE, uns llimbs d’indefinició que deixin el Regne Unit en una situació com la de Noruega: és a dir, una pertinença a l’Àrea Econòmica Europea, que implicaria la plena integració al mercat únic per a la majoria de béns i serveis, però no per a l’agricultura i la pesca. I les regles del mercat únic requeririen l’acceptació de les quatre llibertats fonamentals de la Unió: circulació de mercaderies, serveis i capitals -fonamentals per a la indústria financera de la City-, a més de persones.

Nova consulta

La fins ara tòxica idea d’un segon referèndum encara no té prou consens entre la classe política partidària del Brexit tou o d’aquells que voldrien revertir la situació. Només en parlen obertament els sospitosos habituals: liberaldemòcrates i tots aquells a l’ombra de Tony Blair.

Sigui com sigui, l’opinió pública comença a canviar de xip: l’enquesta més recent sobre una possible segona votació, feta per l’empresa Survation, suggeria que el 46% de la població hi estaria a favor i el 47% en contra. Abans de les eleccions, la proporció era 39%-55%.

Amb tot, la idea és molt perillosa. Atiaria el radicalisme de la campanya de l’any passat, auguren els experts. I els anti-UE revifarien. Com Nigel Farage, que ja ha expressat que “el canvi de to des de les eleccions generals és innegable”.

Per als realistes, la decisió final sobre el Brexit i l’acord o no amb la UE correspondrà al Parlament, sobirà al Regne Unit. Per als més euròfils, el canvi de rumb és qüestió de temps, amb nova consulta o sense. Ho diu Michael Heseltine, lord pro UE des que era vice primer ministre de Margaret Thatcher: “A les eleccions del 2019 serà el moment de corregir l’error”. El Regne Unit juga la partida del Brexit a dues bandes: contra Brussel·les i contra si mateix. El resultat és incert.