Publicitat
Publicitat

EUROPA

Calais, l’últim focus de la crisi migratòria que viu Europa

La pressió a la Mànega tensa les relacions entre Londres i París

Ara és Calais però fa setmanes que eren l’illa grega de Kos o el pas fronterer entre Sèrbia i Hongria. Arreu d’Europa es multipliquen les imatges d’immigrants que fugen dels seus països assetjats per la guerra, la misèria o totes dues coses alhora. Són conflictes com el fratricidi de Síria, la dictadura d’Eritrea i el flagell jihadista de l’Estat Islàmic els que van provocar, entre d’altres, que l’any passat hi hagués 59 milions de refugiats al món, segons l’ACNUR, en el que és el moviment de persones més important des de la Segona Guerra Mundial. Què els espera als que proven sort a Europa? Un Vell Continent exhaust per la crisi econòmica, aclaparat per l’augment de suport a les forces polítiques xenòfobes i, sobretot, dividit sobre com afrontar aquesta crisi migratòria.

Calais, l’últim focus

Saltar la Mànega, l’últim obstacle per a molts immigrants

A la terminal francesa de l’Eurotúnel, que travessa la Mànega, s’han multiplicat aquesta setmana les irrupcions d’immigrants que miren d’enfilar-se als camions per arribar al Regne Unit. El nombre de sensepapers en aquest punt a l’extrem nord de França ha anat creixent en els últims mesos, paral·lelament a l’augment d’arribades irregulars des del sud i l’est d’Europa coincidint amb el bon temps.

A Calais, en un camp precari que en substitueix un d’anterior més estable clausurat per Nicolas Sarkozy, es concentren els immigrants que volen fer la travessa cap al Regne Unit. Tot i que el primer ministre britànic, David Cameron, ha endurit l’accés a les prestacions socials, molts immigrants hi fixen la mirada, ja que és un espai fora de la zona Schengen, amb bones expectatives de feines de baixa qualificació, i on no hi ha obligació de tenir carnet d’identitat.

Quina seguretat hi ha?

Tanques i controls de passaports a banda i banda de la Mànega

Les instal·lacions de les terminals portuària i ferroviària de Calais, on embarquen els vehicles en direcció a Anglaterra, estan envoltades de tanques de cinc metres d’altura. L’executiu de Londres va decidir fa temps reforçar aquest dispositiu amb una segona tanca, propietat del govern britànic, al voltant de l’entrada de l’Eurotúnel.

En virtut d’uns acords bilaterals del 2003, en territori francès es fan els controls fronterers britànics i a la inversa. Com que la pressió migratòria és cap al nord, França es converteix en el “braç de ferro executor” de la política migratòria de Londres, tal com ho va denunciar fa unes setmanes la Comissió Nacional Consultiva dels Drets de l’Home francesa. I per acabar d’afegir-hi tensió, l’empresa Eurotunnel reclama des de fa temps una compensació de 10 milions d’euros a les autoritats pel sobrecost que li suposa en seguretat i retards la intrusió de persones a les seves instal·lacions.

Una crisi diplomàtica?

Londres i París eviten el xoc però el malestar creix

La premsa britànica té molt clar qui és el culpable del caos que es viu aquests dies al voltant de l’Eurotúnel en una banda i l’altra de la Mànega: França. Hi ha cues quilòmetriques de camions i cotxes, en plena operació de trànsit estival, i unes mobilitzacions sindicals a Calais que tallen el trànsit puntualment acaben d’afegir llenya al foc.

Però Londres i París han evitat el xoc. I David Cameron només ha tingut paraules conciliadores per al president francès, François Hollande, amb qui treballa, ha dit, amb total cooperació. Però els diaris, i veus com la del líder del UKIP, el partit euròfob britànic, Nigel Farage, acusen França de deixadesa i proposen que l’exèrcit britànic hi intervingui, almenys per alleugerir la situació que es viu al sud del país.

I la resposta europea?

La divisió mina una acció comuna per afrontar el repte migratori

La resposta europea, davant l’augment del flux migratori i tragèdies com el naufragi amb un miler de morts al Mediterrani a l’abril, va ser llançar un operatiu militar per acabar amb les màfies de tràfic de persones. Més enllà d’això, el repartiment de 40.000 refugiats entre els socis de la UE que va proposar Brussel·les, dels 220.000arribats l’any passat a la costa d’Itàlia i Grècia, va tenir una rebuda molt freda i, fins i tot, hi va haver països com Hongria que es van negar a acceptar-ne cap.

Més enllà d’aquest fracàs, els experts alerten que només amb una política repressiva no es regula el flux migratori i que cal que, conjuntament, els socis de la UE avancin en el difícil camp de la diplomàcia. “En el fons, els fluxos migratoris són resultat directe o indirecte de les decisions i les inaccions de la UE i els seus estats membres en relació als conflictes i les tiranies a l’Àfrica i al Pròxim Orient”, alerta l’investigador Jonathan Zaragoza en un document recent del Cidob.