Castro en la cultura: de la lloança a la ridiculització zombi

Barcelona“Fidel, Fidel, los pueblos te agradecen / palabras en acción y hechos que cantan”. Així arrencava la Canción de gesta que Pablo Neruda va escriure el 1960. Feia tot just un any de la Revolució Cubana amb què el Comandatehavia derrocat Fulgencio Batista. Eren nous temps, i Castro es va construir una imatge heroica, en part gràcies a les fotografies d’Alberto Korda, que també va convertir i iconitzar el Che Guevara. Se’l veia donant la mà a Ernest Hemingway o abraçant-s’hi. També al costat de Gabriel García Márquez, que es convertiria en un dels seus millors amics (i defensors).

“Decir la verdad es el primer deber de todo revolucionario”, havia dit Fidel el 1959, en un dels seus primers discursos com a primer ministre. A poc a poc es va anar comprovant que aquella veritat era relativa i que s’havia de fer a mida del nou règim. Escriptors com Guillermo Cabrera Infante, Heberto Padilla i Reinaldo Arenas van passar de l’entusiasme per Castro a ser qüestionats o, fins i tot, perseguits i empresonats. Padilla va ser empresonat el 1971 arran dels poemes de Provocaciones, acusat d’“activitats subversives” contra el govern. La protesta internacional -de Cortázar a Beauvoir i Vargas Llosa- no va aconseguir que el poeta fos alliberat: va haver de renegar de la seva obra en un text humiliant, Autocrítica. En aquells moments, Cabrera Infante -havia arribat a ser director del Consejo Nacional de Cultura castrista- ja havia publicat Tres tristes tigres (1967), que va ser titllada de contrarevolucionària, i començava a preparar La Habana para un infante difunto (1979). Passaria comptes amb el règim a Mapa dibujado por un espía, publicada pòstumament el 2013.

A les memòries -també pòstumes- de Reinaldo Arenas, Antes que anochezca -que Julian Schnabel convertiria en pel·lícula, interpretada per Javier Bardem-, el novel·lista recordava que havia estat perseguit a causa de la seva homosexualitat i les idees crítiques amb el règim. Arenas no havia pogut sortir de l’illa fins al 1980, quan Castro va autoritzar un èxode massiu de dissidents. Poc abans de suïcidar-se el 7 de desembre del 1990, l’escriptor va enviar una carta a diversos mitjans de comunicació on culpava el Comandantede tot el seu patiment.

"Una barreja d'esquizofrènic i gran actor"

El xilè Jorge Edwards va violentar el règim a Persona non grata (1973), on explicava la seva estada a Cuba com a ambaixador. Descrivia Castro com “una barreja d’esquizofrènic i gran actor”. Eren paraules carregades de verí, però el cert és que Castro havia arribat a participar com a extra a Escola de sirenes (1944) i Vacances a Mèxic (1946), de George Sidney. Durant el seu llarg mandat, el suport al setè art es faria explícit amb la creació de la Escuela Internacional de Cine.

Entre els directors cubans que han dibuixat un retrat del país hi ha Santiago Álvarez Román -responsable de Mi hermano Fidel (1977)- i Tomás Gutiérrez Alea, que va aconseguir l’èxit internacional amb Fresa y chocolate (1993). Una de les primeres aparicions de Castro al cinema nord-americà va ser el 1969 a Topaz, d’Alfred Hitchcock, sobre la crisi dels míssils. Dècades després, Oliver Stone va oferir un díptic sobre el president cubà, Comandante (2003) -a partir de 30 hores de converses amb ell- i Looking for Fidel (2004), on també donava veu als exiliats. Era el mateix any en què Carles Bosch i Josep Maria Domènech eren nominats a l’Oscar pel documental Balseros, en què diverses famílies de cubans intentaven arribar als Estats Units navegant en embarcacions precàries.

Durant l’última dècada, Castro ha aparegut en les novel·les desencantades i negres de Wendy Guerra, Pedro Juan Gutiérrez i Leonardo Padura. Des de fora del país se li ha anat perdent el respecte. Ha motivat obres de teatre com Killing Castro (2006), de Brian Stewart, on s’explicaven algunes de les estranyes temptatives per matar-lo, com ara la invenció d’un puro explosiu, o pel·lícules com I love Miami (2007), d’Alejandro González Padilla, on el líder cubà fugia en barca als Estats Units després d’un atemptat. L’exemple més humiliant ha sigut la transformació de Castro en escultura zombi que va fer el madrileny Eugenio Merino el 2007. El revolucionari portava un xandall rosegat i, en ple procés de descomposició, intentava infectar la pròxima víctima.