La Catalunya de Le Pen

PerpinyàDevíem ser quatre-cents, els que desfilàvem pel centre de Perpinyà per protestar contra la vinguda de Jean-Marie Le Pen. Era el llunyà 1988 i ja feia cinc anys que el Front Nacional havia irromput en l’escenari polític francès. Quatre-cents sense gaires il·lusions, però convençuts de fer allò que calia fer. Que Le Pen fes un míting a Perpinyà era una font de repugnància. I tot desfilant vam passar prop d’un grup de militants del Front Nacional que, sorneguers però tranquils, ens observaven. Un d’aquests havia estat amic meu, al temps del liceu. Tots dos vam reaccionar igual: ens vam separar del nostre grup per saludar-nos, cosa que va provocar mirades d’incomprensió a banda i banda. Havia estat un amic de qui m’havia allunyat quan havia començat a enorgullir-se de tenir un avi que havia estat un entusiasta militar franquista.

Rialler, va dir-me, com qui no ho vol: “Potser seu quatre-cents que camineu contra Le Pen, però aquest vespre serem dos mil que l’anirem a escoltar, i a més pagarem per fer-ho”. La tensió entre nosaltres era suau però evident i per això ens vam demanar alguna notícia personal. Quan va saber que era periodista, va explotar d’alegria: “Per què no vens, doncs? Pots entrar sense pagar, i així veuràs de què va! Si vols et presento el responsable de premsa...” Li vaig dir que la meva especialitat era la cultura, però mentre ho deia sabia que acabaria acceptant. Tenia l’oportunitat de veure de prop el monstre. I vaig veure’l; i no vaig vomitar.

Al final del seu míting Le Pen va demanar un minut de silenci “per als infants cristians del Líban víctimes de la guerra”. “Cristians? -vaig pensar-. I els altres, que no compten per a res?” Disgustat per aquesta discriminació entre morts, no vaig aixecar-me. Vaig ser l’únic que no va aixecar-se i va ser el minut de silenci més llarg de la meva vida. Al final, el meu examic va dir-me: “T’acompanyo un tros de camí, és millor si et veuen amb mi”. I vaig passar a frec d’alguns espectadors que, durant el minut de silenci, havien clavat la seva mirada en la meva persona.

Eren els anys en què el Front Nacional semblava un perill físic per a qui s’hi oposés, però eren també els anys en què era fàcil oposar-s’hi, perquè tot, en ell, era negre. I res no hi era genuí d’aquestes terres catalanes del nord. Aquella extrema dreta francesa era la successora directa de l’extrema dreta que havia intentat fer un cop d’estat durant la guerra d’Algèria i havia estat vençuda. I els seus principals votants eren els centenars de milers de francesos foragitats d’Algèria en el moment de la independència, sovint ressentits per haver estat sacrificats per la raó d’estat. Els que vivien a la Catalunya del Nord no se sentien gaire ben integrats i en general no els agradava que es parlés català.

El primer candidat

El primer candidat del Front Nacional a la batllia de Perpinyà, el 1989, presentava exactament aquestes característiques: Pierre Sergent, antic oficial i antic membre actiu de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS), és a dir, terrorista d’extrema dreta segons els uns i heroi segons els seus. Fins i tot havia estat condemnat a mort per contumaç i posteriorment amnistiat. Pierre Sergent, que no tenia cap vincle personal amb Perpinyà, havia estat enviat en terres catalanes perquè no hi havia cap català amb prou autoritat entre les files del Front Nacional. Era una mena de paràsit polític votat per una població vinguda de fora. En el fons, era una situació intel·lectualment confortable per a qualsevol català que s’oposés a l’extrema dreta.

En aquells anys, si Jean-Marie Le Pen s’hagués retirat, o hagués mort sobtadament, el Front Nacional s’hauria esfondrat. Aguantava pel magnetisme del cap. I és així que, aguantant, va començar a arrelar. A partir del nucli dur dels repatriats d’Algèria, l’extrema dreta va començar a atreure, per capil·laritat, la població de jubilats, els quals són particularment nombrosos, vinguts de França endins, a la Catalunya del Nord. I de contagi en contagi, avui el Front Nacional s’ha implantat a tot el territori francès, i sobretot a les regions més pobres i rurals.

No hi ha, doncs, una especificitat catalana al vot d’extrema dreta, sinó una actitud comparable en funció de criteris quantificables -atur, delinqüència-, però també psicològics. La por. El sentiment d’abandó. El ressentiment. L’odi. Coses humanes que, a vegades, desborden els humans.

Acabo de dir que la Catalunya del Nord no té un vot específic i no és ben bé veritat, hi compta el fet fronterer. Aquest territori és un embut embussat, allà on van a parar els que, baixant cap al sud, no poden o no gosen anar més enllà de la frontera. I aquests, en bona part, són pobres. Els pobres del nord que deixen el nord perquè viure com a pobre al sud, és a dir, al sol, és una mica més barat, i menys dur.

Escopir a la cara del sistema

Entre aquests, que fan que la Catalunya del Nord sigui dels territoris amb índexs de pobresa i d’atur més alts de França, molts traginen amb ells el seu desesper i els seus prejudicis. I, abandonats pel sistema, ignorats pels partits de govern que en teoria defensen els pobres, veuen en el Front Nacional una manera d’escopir a la cara del sistema. M’ho va reiterar, fa pocs mesos, un jove aturat normand, mentre jo esperava un tren i ell cercava algú amb qui compartir la seva amargor: “Que es fotin! Amb la Marine no pot ser pitjor del que és ara, i si mai és un desastre, tothom patirà igual, no com ara!” Del cataclisme col·lectiu considerat com un mètode per fer triomfar la igualtat. Aquests pobres vinguts del nord, a més, són a desgrat seu un motiu de malfiança per a la població menys pobra. Aquests pobres que a vegades voten el Front Nacional inciten els menys pobres, arrepapats rere les seves finestres, a votar també el Front Nacional. Una meravella de cercle viciós i pudent.

I així, doncs, Marine Le Pen teixeix el seu camí cap a la presidència i té com a punt de mira real l’elecció del 2022. Ho fa amb constància i deixant rere seu, oficialment, els components més propis de l’extrema dreta per intentar encarnar una dreta dura però freqüentable.

Per això és cada vegada més difícil establir distincions sociològiques entre els electors del Front Nacional. A Perpinyà, els que eren hereus del feixisme francès sembla que deixen el lloc a tecnòcrates socialment integrats que, potser, algun dia seran tan representatius del sistema com aquells que volen foragitar perquè representen el sistema.

Sota seu, però, continua bategant el cor viu de l’extrema dreta que ofereix als catalans del nord que ho desitgen una ocasió suplementària de sentir-se tan francesos com els francesos. També va d’això, aquest vot. De no sentir-se diferents en un país que educa els seus fills, des del segle XIX, a pensar que la virtut principal d’un francès és ser nacionalment idèntic a qualsevol altre francès.

Sense aquesta obsessió per la semblança necessària, sense aquest temor a la diferència, injectada per la ideologia jacobina, el Front Nacional no seria el que és. Un reflex podrit però inevitable d’una societat que s’admira quan es veu sense fissures ni asprors i s’encongeix quan es descobreix plena de diferències. Qui reacciona així, a França, se sent francès, encara que sigui català.

El Vallespir que, potser, resisteix

La victòria de Marine Le Pen a la Catalunya del Nord, a la primera volta de les presidencials franceses, amb el 30% de vots, dissimula diferències comarcals. Le Pen ha guanyat a Perpinyà i al Rosselló en general, és a dir, allà on hi ha una barreja més constant i ràpida de poblacions d’origen divers però sobretot d’origen francès. En canvi, l’esquerra radical, personificada per Jean-Luc Mélenchon, ha guanyat a les comarques més muntanyenques: el Conflent, la Cerdanya, el Capcir i sobretot el Vallespir, que havia estat una terra electoralment comunista. Es tracta d’una comarca tan deixada de la mà de l’estat com qualsevol altra, però en què, fins a mitjans de segle XX, el teixit industrial -tèxtil, espardenyes, xocolata, mines de ferro- li donava una forta cohesió social. La influència electoral de l’esquerra ha anat dissolent-se amb els anys, però ha tornat a créixer de sobte aquest any, com si haguessin rebrotat els valors del sindicalisme obrer militant.

El Vallespir és la comarca del nord en què s’ha conservat amb més claredat -una claredat relativa- el sentiment identitari català i un ús mínim, i minvant, de la llengua catalana. Després del Tractat dels Pirineus va ser la comarca on es va concentrar la revolta contra l’ordre francès, una revolta que va perdurar de manera latent durant dos segles. De fet, el mapa nord-català del vot, en la dicotomia Le Pen-Mélenchon, reprèn en part el que havia estat el mapa de l’oposició a les guerres franceses durant els segles XVIII i XIX, quan la Catalunya del Nord era el territori francès amb l’índex més alt de desertors. Com més lluny de Perpinyà i de la plana, més desertors.

Avui, la població del Vallespir està, com a tot arreu, abocada a França, però hi palpita, discretament, alguna cosa més. Serà interessant observar els resultats de la segona volta en aquesta comarca, ja que els programes de Mélenchon i de Le Pen estan molt allunyats en moltes coses i propers en unes quantes, com ara en l’animadversió cap a les elits i la Unió Europea. Hi ha passarel·les entre els dos programes i, per tant, entre dues maneres en teoria oposades de concebre la revolta. Alguns electors poden passar d’un candidat a l’altre.

O sigui que, sense Mélenchon, el vot cap a Le Pen encara hauria estat més elevat. Si a la segona volta els vots cap a Marine Le Pen al Vallespir augmenten notablement serà el senyal que la passarel·la amb Jean-Luc Mélenchon funciona i que hi compta més la revolta que l’objectiu de la revolta. Si no hi augmenten, voldrà dir que hi domina un cert esperit de dignitat, potser de resistència.