Christiana Figueres: “Els països rics tenen una responsabilitat doble, en les emissions i els ajuts”

Barcelona“Tinc fred i no sé si és perquè vinc d’un país tropical o perquè estem de nou malbaratant energia en aquest edifici”. Amb aquesta estirada d’orelles als responsables de manteniment de la Fira de Barcelona va iniciar Christiana Figueres la seva intervenció al Carbon Expo 2015, celebrada aquesta setmana a la capital catalana. Nascuda a Costa Rica, Figueres es va posar al capdavant de la Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) el maig del 2010, poc després del fracàs de Copenhaguen. El seu caràcter directe i decidit fa pensar que no està disposada a deixar que la història es repeteixi aquest desembre a París. Però també és conscient de les limitacions i dels obstacles que encara queden per assolir un bon acord.

Veu possible aprovar un tractat a París que fixi emissions zero a partir del 2050 com demanen les ONG i com van demanar els científics internacionals en l’Earth statement el Dia de la Terra?

No, els científics no demanen això. Els de l’IPCC [Panel Internacional del Canvi Climàtic: el grup de científics designat per l’ONU] recomanen per a la segona meitat del segle XXI que hi hagi un equilibri entre el que emetem i el que absorbim, que és molt diferent a dir zero. Això sí que és possible assolir-ho.

¿Però la mateixa Angela Merkel parla de la descarbonització total a final de segle?

Sí, això és del que es tracta. Cap aquí hauríem d’anar. I les declaracions de Merkel i Hollande de la setmana passada són un bon inici, però encara no són suficients.

La Xina, juntament amb l’Índia i el Brasil, també ha fet la seva pròpia crida perquè siguin els països rics els que més aportin. ¿Quin paper han de jugar al Tractat de París les potències emergents?

Això és en l’arrel de l’acord: veure com els països industrialitzats faran front a la seva responsabilitat doble. Número u, liderar la reducció d’emissions i, número dos, ajudar els països en vies de desenvolupament. Siguem clars, el que estem demanant als països pobres és que continuïn el seu procés de desenvolupament i eradiquin la pobresa, però que ho facin sense la petjada d’emissions que els nostres amics del nord han deixat en els últims 50 anys. És una petició increïble i per això és comprensible que demanin finançament i tecnologia als països rics. Però esclar, aquestes ajudes han de ser a partir de resultats, perquè els països que hi posen els seus dòlars, euros o iens han de saber que estan donant resultats reals.

¿L’acord de l’any passat entre la Xina i els EUA, els dos primers emissors de CO, és un bon auguri per a la cimera de París?

És un exemple del que necessitem de cara a París: cooperació. Més enllà dels compromisos que individualment cada país està disposat a fer, aquesta és una lluita que hem de fer sumant esforços i de forma conjunta, i aquest acord de l’any passat entre la Xina i els EUA és un bon exemple d’aquest esperit. Ja hi ha països en vies de desenvolupament que han presentat compromisos i han dit: “Això és el que jo penso fer pel meu compte”. Però això està condicionat a una petició de cooperació per part de tots.