Condemnats a la invisibilitat
Una seixantena de sirians dormen des de fa uns dies repartits en tendes i cotxes al costat de la via d’entrada pel nord de París. És un dels últims assentaments improvisats que han aparegut pels voltants de la capital francesa mentre les autoritats miren cap a una altra banda. Com els grups d’homes que acampen als pàrquings de l’autopista belga prop de Bruges que esperen per saltar a l’interior d’algun camió que travessarà el canal de la Mànega cap al Regne Unit. Com els milers de refugiats sirians, afganesos, eritreus o iemenites que transiten des de fa mesos pels Balcans. Seguint les vies del tren a Macedònia o el riu Vardar a Sèrbia, per arribar a Hongria i Àustria, i des d’allà fer el salt a Alemanya.
Europa és territori de trànsit per a desenes de milers de persones que fugen de la guerra per caure en la invisibilitat, ja que els governs de la Unió Europea es neguen a actuar. Per segona vegada en un mes, els Vint-i-vuit s’han negat a gestionar de manera solidària l’acollida als refugiats. És la legislació comunitària la que els ha condemnat a jugar-se la vida en viatges mortals perquè la UE només reconeix les demandes d’asil que es presenten en trepitjar sòl comunitari. Com que no es pot demanar ajut des dels països d’origen, centenars de milers de refugiats s’han de posar en mans de màfies per travessar fronteres tancades a la solidaritat.
La reunió de ministres de l’Interior de dilluns passat a Brussel·les va ser un nou espectacle de mesquinesa. La pressió de Berlín i París en favor de repartir 40.000 refugiats arribats a Grècia i Itàlia entre tots els socis europeus -un “reallotjament d’emergència”, tal com ho va demanar la Comissió Europea- va quedar desdibuixada per retòriques egoistes i negatives d’alguns governs.
Hongria i Àustria es van negar a acceptar cap demandant d’asil més amb l’excusa que ells també reben la pressió de la immigració que entra pels Balcans i per Itàlia. El Regne Unit i Dinamarca van fer valer el seu dret -recollit en els Tractats- a no participar dels acords en matèria d’asil. Tot i que el Comitè d’Afers Interiors de la Cambra dels Lords britànics, en un informe recent, ha carregat contra el govern de David Cameron per no voler assumir la responsabilitat de participar en aquest compromís conjunt, i rebutja l’argument del líder tory d’un possible efecte crida.
El ministre espanyol Jorge Fernández Díaz va tirar de metàfora parlant de “goteres” que podien acabar inundant d’aigua “totes les habitacions” de la casa, quan en realitat estem parlant d’una gota en un mar. Al final, aquesta Unió de 525 milions d’habitants només es compromet a acollir, de moment, 32.256 refugiats, més de la meitat dels quals aniran a França i Alemanya. La situació no es tornarà a revisar fins d’aquí tres mesos.
La crisi dels refugiats sirians, que ha provocat 11 milions de desplaçats des de l’inici del conflicte, quatre milions dels quals són a l’estranger, és un problema a llarg termini que la UE necessita encarar de veritat. El debat sobre la immigració ha deixat al descobert les incoherències, insolidaritats i falta de voluntat política que hi ha a la Unió. Només cal mirar dues dècades enrere, amb la reacció de la UE durant la Guerra dels Balcans, per veure com el discurs xenòfob i populista s’ha imposat a l’agenda política europea.
