“Vaig anar a Corea del Nord per córrer la Marató de Pyongyang”

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha prohibit als ciutadans nord-americans viatjar a Corea del Nord després que el jove estudiant Otto Warmbier morís el 19 de juny, pocs dies després que fos alliberat en estat de coma pel règim de Kim Jong-un. Corea del Nord va retenir Warmbier durant disset mesos al país asiàtic acusat de suposats “crims contra l’estat”. El noi havia viatjat a la capital nord-coreana, Pyongyang, com a turista.

Altres nord-americans que han visitat Corea del Nord expliquen la seva experiència. Per exemple, Rebecca High va viatjar al país a l’abril per córrer la Marató de Pyongyang. Un miler més de corredors estrangers també hi van participar.

“He viscut a Corea del Sud alguns anys i això em va obrir la curiositat -argumenta la dona, que és originària de Los Angeles-. Vaig sentir que es feia una marató a Pyongyang i vaig pensar que era una bona oportunitat per visitar Corea del Nord, a més d’un gran repte personal”, afegeix. Així que hi va anar. High relata de la següent manera què hi va veure: “Corea del Nord em va semblar completament surrealista. Hi havia poquíssims cotxes als carrers, persones que pintaven a mà tanques publicitàries de propaganda, altres que treballaven agenollades els camps de conreu i centenars de ciutadans que vestien l’uniforme del Partit Socialista i que eren obligats a assistir a esdeveniments esportius multitudinaris”.

Mark Robinson, que també viu a Califòrnia, va visitar Corea del Nord el mes passat amb la seva dona. Hi van estar quatre dies. “El meu pare ha visitat 69 països i tinc pocs amics que hagin estat a Corea del Nord”, afirma Robinson, que justifica d’aquesta manera per què va escollir aquest destí tan peculiar. “Vaig comprar un bitllet d’avió via Pequín -detalla-. Volia veure amb els meus propis ulls què passa en aquell país, tenint en compte que no se sap què passarà en el futur”, explica. Va visitar l’anomenada zona no militaritzada que hi ha entre les dues Corees i, segons assegura, va mantenir una agradable conversa amb un soldat. “Em va dir que espera que els dos països puguin ser amics algun dia”, recorda.

Kelly Whitmer, que és professora en una universitat de l’estat de Tennessee, també va viatjar a Corea del Nord a l’abril per la mateixa raó que Rebecca High: per participar en la Marató de Pyongyang. “La meva sogra, que aquest any fa 80 anys, volia córrer la cursa i em va demanar que l’acompanyés”, explica divertida. Hi van anar totes dues. Amb tot, Whitmer es mostra reticent: “Sabia que seria controlada totalment pel règim i que només em deixarien veure algunes parts de Pyongyang i de la resta del país”, declara.

Malgrat això, la professora assegura que no es penedeix d’haver fet el viatge: “Va ser com anar a un altre planeta. El que més em va impressionar van ser les estacions del metro pels grans mosaics de vistosos colors que hi ha i el batibull de gent -precisa-. Tampoc oblidaré la música que sonava a Pyongyang cada dia, des de primera hora del matí. Encara la tinc ficada al cap”, exclama.

Simon Park, que és missioner, va visitar Corea del Nord en dues ocasions el 2011 per treballar a l’única universitat privada que hi ha al país, la Pyongyang University of Science and Technology, fundada per un col·lectiu cristià. Dos professors nord-americans del centre es troben actualment detinguts al país.

“Volia ajudar la gent d’alguna manera, més enllà de repartir menjar i diners. Per això vaig començar a ensenyar a la universitat”, justifica el missioner. Segons explica, a la universitat hi havia un gran cartell penjat a la paret que deia: “Assenta els peus a la teva pàtria i observa la resta del món”. Park exposa que els estudiants eren seleccionats pel govern segons el seu rendiment acadèmic i la seva lleialtat al règim. “Les autoritats em van confiscar el passaport i el telèfon durant sis setmanes, però van acceptar que treballés com a professor -comenta-. No em van posar inconvenients mentre em tinguessin controlat a mi i als meus estudiants”, conclou.