EKO, la gasolinera que acull els pàries d’Europa

Enviada Especial A Idomeni (grècia)El Mussab té 16 anys i en fa tres que no trepitja una escola. Al gener es va escapar de Goutha, a la perifèria de Damasc, per un túnel sota terra. Era l’única manera de fugir del setge de les tropes de Baixar al-Assad. “Van bombardejar casa nostra i vam haver de marxar. Ja no ens queda res”, resumeix. S’està acampat en una tenda -que comparteix amb els seus pares i els seus tres germans- a la gasolinera EKO, a uns 15 quilòmetres d’Idomeni, el punt fronterer entre Grècia i Macedònia. Des que el 8 de març es va tancar la frontera, més de 2.500 refugiats esperen en aquest racó de món poder continuar el seu viatge cap al centre d’Europa.

El noi és un supervivent. Relata la massacre química de l’agost del 2013 -“Ens tapàvem el nas i la boca amb un drap moll per no respirar els gasos”, recorda-, els bombardejos amb barrils explosius que el règim sirià llançava des d’helicòpters i avions sobre els barris -“Va venir un avió i va deixar caure quatre bombes, vam sortir corrent d’allà i amb l’explosió vaig sortir volant”-, o la vida sense aigua corrent -“Havíem de beure al riu i un amic es va morir perquè l’aigua no era bona”, continua.

I, en la seva curta biografia, a l’horror de la guerra s’hi suma el d’un èxode clandestí. La pastera que el va portar fins a l’illa grega de Lesbos es va aturar tres vegades en plena nit a l’Egeu. “Vaig estar a punt de llançar-me a l’aigua i continuar nedant”, recorda. Com molts adolescents, encara no té clar què vol ser quan sigui gran, però la seva resposta és sorprenent. “Primer vull arribar a un país segur per pensar-hi”. La seva família intenta arribar a Alemanya, on els espera el seu oncle. A la tenda del costat, dues dones i un home couen pa en una planxa de ferro. El Mohamed, de 43 anys, és músic, però no ha pogut portar el seu llaüt en el viatge des de la ciutat siriana de Hama. “El poble sirià volia llibertat i Al-Assad ens ha tractat com terroristes”, diu mentre gesticula per explicar com el torturaven, amb descàrregues elèctriques i penjat dels peus, quan el van detenir els policies del règim. Va deixar de cantar. Era massa perillós. “Si volguessin, la guerra de Síria s’acabaria en una hora. Només cal que Putin li digui a Al-Assad que ha de marxar. Mentre ell sigui al poder no hi haurà mai pau”, reflexiona. Ara és a l’exili amb la dona i els fills, i les portes d’Europa tancades.

Jocs improvisats

Les criatures, que no tenen una escola ni un parc, corren per l’improvisat campament, on un grup de voluntaris ha muntat un espai de joc. Metges Sense Fronteres hi té una clínica de campanya. Al cartell de l’entrada recomanen escriure el número de telèfon al braç dels més petits per si es perden. La gent està atrapada, en una espera sense sentit, confiant que un dia s’obri la frontera. És massa difícil acceptar que, després de tot el que han passat, ells no podran fer com els seus familiars i s’hauran de quedar en un país que té poques oportunitats per oferir-los.

L’Ismail, un kurd d’Alep, ha fet el camí contrari; va poder viatjar a Alemanya per guarir-se d’una ferida de metralla a la cama que es va fer en un combat contra Daeix. Hi ha passat un any i té passaport alemany, però com que no aconseguia permís per reagrupar la seva dona i els seus fills, ha vingut fins aquí per recollir-los. “No marxaré fins que pugui tornar amb ells. ¿Com vols que jo m’estigui a Alemanya i la meva família en un camp de refugiats?” Dos voluntaris s’acosten a la tenda: “Quants nadons teniu?”, pregunten. La mare recull quatre dosis de llet infantil i mitja dotzena de taronges.

Adaptar-se a la demanda

A la botiga de la gasolinera ja no hi ha records ni ampolles d’oli. Les prestatgeries ofereixen sacs de dormir, tendes, botes de muntanya, llums frontals, anoracs, biberons i roba de nen. “Ja no ve ningú a posar benzina i ens hem hagut d’adaptar”, diu la Despina, la propietària, mentre amanyaga una criatura que ha vingut a comprar un gelat amb un euro a la mà. “Aquí tothom es comporta molt bé. Estem vivint el que ens explicaven els nostres avis, i no és el mateix viure-ho que veure-ho a la televisió. Europa ens ha fet patir amb l’austeritat i ara deixen els refugiats atrapats aquí”, lamenta. La pantalla del bar té sintonitzada la cadena Al-Arabiya.

L’Ali ha arribat des d’Erbil, al Kurdistan iraquià, on té una fàbrica de pastissos, per reunir-se amb la seva dona i el seu fill, que fa un any que són a Dormund. El nen té talassèmia, una forma greu d’anèmia, i està rebent tractament. “Si no obren la frontera, trobaré la manera de passar. Un afganès m’ha demanat 2.000 euros per portar-me fins a Alemanya. ¿A qui m’haig de creure: als traficants, a l’ONU, al govern grec, a la Unió Europea? El que no faré és continuar aquí malgastant la meva vida”.

La tensió i la desesperació creixen cada dia que passa. Unes 52.000 persones han quedat atrapades a Grècia davant d’una Europa que tanca les portes. Més de 12.000 continuen a l’improvisat camp de refugiats d’Idomeni, al pas fronterer amb Macedònia. La televisió grega va capturar ahir el vídeo del moment en què un policia macedoni pegava amb una porra una criatura que els seus pares intentaven passar per sobre la tanca.

El govern grec continua intentant que els refugiats es traslladin als campaments instal·lats per l’exèrcit, però la gent no se’n refia. No es volen quedar al país més tocat per la crisi de l’euro. “Aquest viatge és esgotador. Vaig ficar els quatre fills en una pastera perquè volia treure’ls de la guerra i donar-los estudis i un futur. Aquí no tenim casa, ni parc, ni escola ni res. Això no és un lloc per educar les criatures,” diu la Xerin, que ha fugit de Qamixli, al Kurdistan sirià, amb l’esperança d’arribar a un lloc on pugui tornar a començar.