Publicitat
Publicitat

“Em vaig casar amb un home que podria ser el meu pare”

La pobresa empeny les famílies a permetre les unions

La Kefiloe riu quan explica que el seu nom “tant pot ser de noi com de noia”. Viu a Limpopo, la regió més pobra de Sud-àfrica, i la seva família la va fer casar quan tot just havia fet els 15 anys. No ha tornat a l’escola i ara, passada la vintena, es dedica a cuidar els dos fills a la casa paterna perquè el marit, entrat en els 30, va marxar sense deixar cap rastre tot just després que ella donés a llum el segon infant. La seva és una història tan comuna que passa desapercebuda en el seu context. “Intento donar-los un cop de mà però amb el meu sou no puc donar més del que dono”, es justifica la Lindiwe, la seva mare, que veu la seva decisió de casar la noia com un fet normal o com si no hagués tingut gaires més opcions amb el seu panorama econòmic.

Des de Girls Not Brides, Laura Dickison subratlla que “no sempre és fàcil culpar i jutjar les famílies”, i, en aquest sentit, li resultaria fàcil entendre “el context” de la Lindiwe. “Normalment les casen pensant que és el millor per a les noies, perquè sobrevisquin, per evitar-los agressions o, senzillament, perquè en casar-les tenen una boca menys per alimentar i a les menors els asseguren un plat”. El problema és que molts cops les famílies polítiques i els marits prenen la núvia com una possessió més, a la qual exigeixen submissió total i que compleixi totes les obligacions que se li suposen a una esposa.

Adéu als llibres

A milers de quilòmetres al nord de Johannesburg, a Sierra Leone, l’organització internacional Plan, de matriu anglesa i que ajuda 80 milions de menors de 70 països, recull desenes de testimonis de víctimes. A la Christiana la seva família la va casar a canvi de 54 euros. Tenia 14 anys i el marit la forçava a mantenir relacions però ella s’hi negava perquè no estava preparada. “Em deia «Per què rebutges l’home que et dóna menjar?», recorda. La Mariana té 13 anys i, entre llàgrimes, recorda que uns veïns li van donar la mala notícia que a casa seva “hi havia gent que l’esperava per demanar la seva mà”. Un casament suposava immediatament abandonar l’escola, on era “feliç” i treia bones notes. En el seu cas són dos els factors que hi ha al darrere del matrimoni: d’una banda, la pobresa de la seva mare, vídua, que admet que no té mitjans per sobreviure, i, de l’altra, la tradició. “Em vaig casar als 10 anys i quan em van portar davant del meu marit vaig veure que podria ser el meu pare”, explica la progenitora.

Més enllà de lleis i declaracions benintencionades, la realitat topa amb la tradició i el costum religiós i, en paral·lel, amb el pes dels líders tradicionals. De totes maneres, Girls Not Brides celebra que cada cop n’hi ha més que rebutgen la pràctica i transmeten així un missatge positiu a la seva comunitat, “sobretot quan coneixen les implicacions negatives i l’impacte sobre la salut de la menor”, subratlla Dickinson. Un bon exemple d’aquest canvi és a Zàmbia, un petit país de l’Àfrica meridional, on el govern va iniciar l’any passat un pla perquè els influents líders tribals i religiosos se sumessin a programes contra aquesta pràctica. Es va posar en marxa el projecte El poder de la noia, que intenta que les joves casades -que generalment es converteixen de seguida en mares- tornin a l’escola i vencin els prejudicis dels seus propis companys.

“El problema és que les dones són tractades com ciutadanes de segona”, es queixa Dickinson. Aquest és un punt clau, perquè la nena esposa és vista com un valor, de la mateixa manera que ho és la dona que ha sigut víctima de l’ablació del clítoris, apunta l’oficina de l’Unicef al Txad, un dels països amb una de les taxes més altes de matrimonis infantils.

Sobre el terreny, l’organisme per a la infància de l’ONU adverteix que les dues problemàtiques s’han de tractar alhora. La recepta no és fàcil, però com a primers passos hi ha els incentius per a les bones pràctiques i la conscienciació dels pares.