Publicitat
Publicitat

Per què Erdogan és cada cop menys popular?

El president turc mira de rebaixar la tensió amb l'exterior i fa les paus amb Israel i Rússia, mentre a casa el terrorisme el colpeja periòdicament

Va ser una acurada posada en escena. Dalt d'una tribuna, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, es va dirigir al milió de persones que s'havien aplegat, amb banderes turques, per commemorar la conquesta d' Istanbul per part del sultà otomà Mehmed II durant el segle XV, l'edat d'or dels musulmans de Turquia, que s'imposaven a l'Occident cristià. "La conquesta va significar trencar uns murs que Occident pensava que eren infranquejables", va etzibar Erdogan.

L'espectacle, acompanyat d'una exhibició aèria i la recreació de la conquesta amb focs artificials i un espectacle de llums, va llançar una imatge d'unitat i lideratge, d'una nació caminant cap al futur sobre els èxits d'un passat gloriós. Però aquesta és una visió que xoca amb la trista realitat que viu Turquia.

Erdogan, que sempre ha apostat per una política exterior de "zero problemes amb els veïns", està ara mateix immers en disputes amb gairebé tothom i gairebé a tot arreu. Diferents moviments kurds i l'Estat Islàmic (EI) han colpejat Turquia 14 cops en l'últim any i han fet 280 morts. L'economia també ha sofert, especialment el sector turístic.

Els vells aliats, tocats també

Paral·lelament, Erdogan s'ha quedat cada vegada més sol i ha frustrat amb aquest aïllament vells aliats, com els Estats Units, quan s'ha negat a prendre mesures contundents contra l'EI. I ara, quan s'ha decidit a combatre els jihadistes amb fermesa, la resposta ha estat dramàtica: les autoritats turques creuen que darrere de l'atemptat de la setmana passada a l'aeroport d'Istanbul, que va matar 44 persones, hi ha l'EI.

A tot això, la pressió contra els kurds al sud-est de Turquia s'ha incrementat i centenars de civils han mort en els combats, que van tornar l'estiu passat. També la tardor passada, es va guanyar les crítiques de Moscou, quan les forces turques van derrocar un avió de combat rus que, suposadament, s'havia perdut en l'espai aeri turc.

Erdogan se sentia tan sol que la setmana passada va refer els llaços amb Rússia, després del capítol de l'avió, i també amb Israel per la mort de diversos activistes turcs en una flotilla amb destinació a Gaza el 2010, tot i carregar amb duresa contra els dos països en la seva retòrica electoral.

Un president desesperat?

"Crec que això és un indicador de la desesperació que viu Erdogan", diu Cengiz Çandar, professor a l'Institut d'Estudis Turcs de la Universitat d'Estocolm.

El que Erdogan va aixecar en el seu moment com un model per a tot el món de democràcia musulmana ara és sovint criticat per atacar les institucions democràtiques. Hi ha denúncies de persecució contra la premsa, el president s'ha tornat intolerant amb les crítiques, ha purgat alguns dels seus col·laboradors més estrets i els ha substituït, en alguns casos, per familiars (el seu gendre és ara ministre d'Energia).

I ara s'ha fixat en un nou objectiu: transformar el sistema parlamentari de Turquia en un de presidencial, un canvi que els seus crítics diuen que podria obrir la porta a la seva perpetuació al poder. 

"El vaixell navega molt ràpid cap a les roques", assegura Ergun Ozbudun, un expert constitucional que havia donat suport antigament a Erdogan. "Pregueu per nosaltres".

La història de com Turquia, un membre de l'OTAN que és la vuitena economia més gran d'Europa i amb una població de la mida d'Alemanya, acaba així té a veure tant amb Erdogan com amb la capritxosa geografia d'un país enclavat a tocar del convuls Pròxim Orient. Tot i que Erdogan semblava tenir set vides i sortia indemne de cada prova, ara es troba acorralat en diferents fronts, també en l'interior, dins del seu país.

"Erdogan segueix sent el líder polític més popular, però hi ha malestar a la població", valora Soli Ozel, columnista turc i professor de la Universitat Kadir Has d'Istanbul. "Molta gent pensa que això és una situació insostenible".

Una carrera meteòrica

Erdogan, de 62 anys, és un dels polítics amb més talent de Turquia, amb una carrera meteòrica des del barri pobre d'Istanbul on va néixer fins a les altures del poder, i ha guanyat una elecció darrere d'una altra des de 2002. Ha tingut èxit on altres havien fracassat: enderrocant el rígid sistema classista de la societat turca, controlant un exèrcit sempre disposat a interferir en la vida política i acabant amb la burocràcia.

En els seus primers anys com a primer ministre, l'economia va créixer com mai i la riquesa del país es va disparar, fent augmentar la seva popularitat. Però els seus crítics –i fins i tot alguns dels seus antics seguidors– diuen que es va embrancar tant en la lluita contra els seus enemics –els reals i els imaginaris– que ha perdut el nord. Asseguren que els deliris de grandesa imperial han acabat per espatllar, fins i tot, les institucions bàsiques per al funcionament de la democràcia.

Fins i tot un antic amic seu, que no vol ser identificat per por, assegura que, després de 40 anys de relació, ja no el reconeix.

Ilnur Cevik, un dels principals assessors d'Erdogan, manté que l' acostament amb Rússia i Israel forma part d'una estratègia per girar full i podria anar acompanyat d'altres mesures com la rebaixa de la tensió amb Egipte després de la destitució el 2013 del primer president elegit democràticament. "Hem de canviar de marxa en política exterior, però també en la nostra relació amb la premsa… en molts camps. I Erdogan ho comença a fer", diu Cevik. "Hem de mostrar la nostra cara de debò als americans. Se'ns entén totalment al revés".

L'AKP, una eina infal·lible

Erdogan va fundar el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), un aparell polític amb una base diversa i inclusiva que s'ha mostrat infal·lible a l'hora de guanyar eleccions, no per res sinó perquè els seus membres treballen dur. "Realment escoltava els seus amics", assegura Mir Mehmet Firat Dengir, un altre dels fundadors del partit. "Era molt pacient. Consultava  amb un espectre ric i divers de persones. Quan veia un conflicte a la vista, sabia com fer un pas enrere".

Per aconseguir controlar la potent burocràcia turca, Erdogan es va aliar amb un opac grup religiós liderat pel teòleg musulmà  Fethullah Gulen, els seguidors del qual van alimentar el cos de policia i el poder judicial.

"Li vaig dir que els estaments de l'estat no es podien deixar en mans de persones amb una certa ideologia", relata Firat, un kurd que ja ha abandonat el partit. "I la seva resposta va ser: 'Els que miren a la Meca no ens perjudiquen'. No érem un partit islamista, érem un partit democràtic. Però ell ja s'allunyava d'aquests postulats".

I ho feia perquè ja podia: amb els militars sota control, el seu poder ja començava a ser il·limitat.

Els tics bolxevics

Però l'islam no va ser la seva perdició. Mentre Erdogan guanyava popularitat, repetia majoria en cada elecció, i així van començar el tics bolxevics, creient-se el representant màxim de la societat, segons persones de la seva màxima confiança aleshores.

N'hi ha, però, que argumenten que els problemes de Turquia són tant del país, com d'ell mateix. "Tractem Erdogan com la causa, però en cert sentit és la conseqüència de la societat turca. És la nostra creació", diu Hakan Altinay, el director de l'Escola de Política Europea a la Universitat de Bogazici a Istanbul. "Hem après que tot i tenir una democràcia –institucions, eleccions…– el nostre rumb no és el bo. Estem massa en sintonia amb l'estat, fins i tot disposats a sotmetre'ns a l'autoritat", conclou.

Etiquetes