Estampida de parlamentaris a Itàlia

RomaCada mes a Itàlia 10 parlamentaris canvien de camisa. El transfuguisme sembla innat a la política italiana des dels inicis, i està protegit per la Constitució, però ara està arribant a una de les quotes més altes de la història de la República.

El Parlament encara tremola després de les eleccions de fa tres anys, que van dibuixar un Senat amb un Partit Demòcratic (PD) en minoria, amb la dreta de Silvio Berlusconi (Força Itàlia, FI) i els antisistema de Beppe Grillo (Moviment 5 Estrelles, M5S) trepitjant-li els talons. Al principi, els de 5 Estrelles van condicionar enormement la vida parlamentària. Però, en negar-se a arribar a cap acord amb el PD, van crear una hemorràgia interna de parlamentaris que no digerien aquest immobilisme. I altres parlamentaris de l’oposició van canviar de files per ajudar el PD.

L’hàbil alcalde de Florència del PD, Matteo Renzi, va saber aprofitar aquesta fragilitat i incertesa política extrema per imposar-se al partit i aconseguir ser nomenat primer ministre. Ara s’ha convertit en l’amo de la política italiana, però les municipals mostren que ha entrat en crisi. En el seu viatge al centre, Renzi ha perdut alguns coreligionaris esquerrans, però fins ara ha pogut riure més que els contrincants: són la resta dels partits els que han vessat més llàgrimes de comiat. Ara cal veure què passa després de les municipals.

El partit més castigat és el de l’abans totpoderós Silvio Berlusconi, Força Itàlia (FI). Ara que Berlusconi ni tan sols té el títol de Cavaliere -hi va renunciar arran de la condemna per frau fiscal-, el magnat televisiu ha vist com l’abandonaven gran part dels fidels. Força Itàlia ha perdut la meitat de representants: 50 (tot i que n’ha guanyat 4). Molts van passar a les files del Nou Centredreta (NCD) d’Angelino Alfano, exdelfí del magnat milanès que ha sabut atreure els més centristes de FI. Alfano ha fundat Àrea Popular amb membres del veterà partit Unió de Centre (UDC) i, junts, han conquerit 37 trànsfugues(amb 5 pèrdues). Àrea Popular també ha pescat en les aigües del partit d’un ex primer ministre també en hores baixes, l’Elecció Cívica (SC) de l’ex comissari europeu Mario Monti. És el partit amb la sagnia més brutal en termes relatius: ha perdut 30 representants i s’ha quedat amb 20 (i perquè n’ha guanyat 4). Aquesta implosió del partit de Monti ha donat lloc a la creació dels partits Per Itàlia i Democràcia Solidària.

Ara bé, fins i tot el prometedor moviment en ascens que havia de discutir la primacia als partits tradicionals, el 5 Estrelles (M5S) del còmic Beppe Grillo, ha perdut 18 diputats o senadors i és l’únic que no ha aconseguit atraure cap trànsfuga. S’ha quedat amb 91 representants. Un bon grapat dels parlamentaris han sigut expulsats o van marxar just abans de rebre represàlies per no seguir la línia que marcaven Grillo i l’ara difunt Gianroberto Casaleggio.

Ara el Moviment, i també altres partits com la Lliga Nord, ha proposat multar els trànsfugues. Però això, com recorda l’Associació Openpolis, que ha publicat un dossier per estudiar el fenomen, contradiria l’article 67 de la Constitució, “que estableix que diputats i senadors siguin escollits al Parlament sense vincle de mandat”.