Publicitat
Publicitat

CRISI DE L'EURO

Euclides Tsakalotos: "La nostra agenda per a Grècia és salaris, pensions i feina"

Govern "No volíem ser la coartada d'esquerra per continuar l'austeritat" UE "No té futur una Europa que diu: «Voteu qui vulgueu, però heu de fer el que jo digui»"

Les enquestes suggereixen que la coalició d'esquerres Syriza serà la força més votada en les eleccions del 17 de juny, la data fixada ahir per tornar a les urnes després del fracàs de les converses per formar govern.

Malgrat totes les pressions a dins i fora de Grècia, s'han negat a entrar al govern de coalició.

El que hem dit és que el poble grec va votar per un canvi de rumb. Que les polítiques de la UE no resoldran la crisi del deute de Grècia, però tampoc d'Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia. Estem davant d'un cercle viciós, en què les mesures d'austeritat porten a la recessió, l'atur i el creixement negatiu, i aleshores es demana més austeritat. El missatge del poble grec en les eleccions del 6 de maig és que s'ha de trencar amb aquesta espiral. Aquesta recepta ha fracassat, i no només a Grècia. La pressió per fer entrar Syriza al govern només pretenia donar una coartada d'esquerra a la continuïtat de les polítiques d'austeritat. Vam fer una promesa a la gent que ens va votar: una agenda basada en salaris, pensions i feina.

¿Han rebut pressions encobertes, també?

De tot arreu: de Christine Lagarde [directora del Fons Monetari Internacional], de Wolfgang Schauble [ministre de Finances alemany], d'interessos financers i mediàtics. Però Syriza s'ha mantingut, perquè sap que si traeixes la confiança de la gent, perds la força. I no és tan important què farà Syriza: el que compta de veritat és que el poble grec no perdi l'esperança en un futur millor. Perquè si no hi ha llum al final del túnel, qui guanya és la ultradreta. Com va passar als anys 30, quan la gent perd l'esperança els partits feixistes sempre estan preparats per mobilitzar la gent pobra sobre una base patriòtica.

Quina alternativa ofereixen a l'austeritat?

Si hi ha un govern d'esquerres demanarem a la UE el mateix que va obtenir Alemanya el 1953, quan també tenia un gran problema de deute. És a dir, una reducció del deute, un Pla Marshall i un acord per vincular el retorn del deute associat a les xifres d'exportació i de creixement. Hi ha un missatge econòmic bàsic al darrere d'això: que no s'ha de perjudicar una economia que es pretén que retorni un deute. I això és el que nosaltres volem negociar. Però alhora no implementarem mesures que agreugin la recessió: si la UE i l'FMI volen lluitar contra l'evasió fiscal, està molt bé, però si el que demanen és que rebaixem el salari mínim, aleshores direm que no.

Però volen fer reformes?

No estem demanant tornar a la situació anterior al 2008. Els grecs, com els espanyols, s'han adonat que hi ha algun problema en un model econòmic basat en l'expansió immobiliària i el crèdit, en uns bancs molt implicats en activitats especulatives. Cal repensar el paper de la banca i promoure una indústria de qualitat, que reguli els bancs per posar-los al servei de l'economia real... La crisi del 2008 va ser el fracàs del neoliberalisme, no de Grècia i d'Espanya. Hem de tornar al creixement i després plantejar-nos molt seriosament què produïm, com i per a qui.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, diu que hi pot haver plans de creixement per a Grècia.

Si en lloc de tenir el 17% dels vots n'haguéssim obtingut un 5%, Merkel no diria el mateix.

La UE avisa que el 17 de juny els grecs es juguen el futur a dins de l'euro.

No hi ha cap futur per a una Europa que diu: "Podeu votar el que vulgueu, però heu de fer el que jo digui". Si un país ha de sortir de l'euro, el missatge als inversors és que algun altre també ho pot fer. És com l'adulteri, si ho fas un cop, per què no ho pots fer un altre cop?