16/07/2015

Europa també hi guanya, amb l’acord iranià

3 min
Una dona sosté un missatge d’agraïment al ministre iranià que ha negociat l’acord amb Occident.

Quan l’Iraq de Sadam Hussein va envair l’Iran de l’aiatol·là Khomeini, Federica Mogherini només tenia 7 anys. En un moment d’aquests divuit dies intensos de negociació a Viena per tancar l’acord sobre el programa nuclear iranià, la cap de la diplomàcia europea va arribar a amenaçar Teheran dient-li que si no acceptava un embargament d’armes, les converses s’aturarien immediatament. El ministre d’Afers Estrangers, Mohammad Javad Zarif, li va respondre, taxatiu: “No amenacis mai un iranià”. El règim dels aiatol·làs ven avui com una victòria aquest final a més de tres dècades de confrontacions que canvia del tot el mapa dels equilibris regionals.

Ara el món comença a analitzar la transcendència i les imperfeccions de l’acord segellat pel grup dels 5+1 —la Xina, els Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i Alemanya—, les seves implicacions en el duel entre Riad i Teheran, la reacció d’Israel i les conseqüències que tindrà en la baixada del preu del petroli i l’obertura econòmica de l’Iran. Però l’acord ja és, des d’avui, un dels pocs èxits que es pot apuntar la política exterior de la Unió Europea. L’Iran és un dels conflictes oberts en què la UE ha sabut mantenir el seu espai polític amb determinació. És el que els experts anomenaven aquests últims mesos “la paciència estratègica” europea.

Han passat dotze anys des que Berlín, París i Londres es van implicar, per primer cop, en unes incipients converses sobre el programa nuclear iranià. Nord-americans i britànics estaven immersos en la invasió de l’Iraq. La Unió Europea, dividida en dos per la guerra. I la política imperant era la imposició bèl·lica dels Estats Units de George W. Bush. Però, al final, és la lògica diplomàtica la que s’ha acabat imposant. La negociació multilateral. Ha sigut Barack Obama, possiblement el president nord-americà més europeu en aquest sentit, qui s’ha entestat a portar la negociació fins al final. La UE encara ha de demostrar la mateixa persistència per defensar i protegir un acord que ha de ser ratificat i desplegat.

S’obre també una nova fase en les relacions internacionals i comercials. Petrolieres europees com la Royal Dutch Shell i la italiana Eni ja van visitar Teheran a finals de maig per discutir amb el govern l’accés a les importants reserves iranianes. Abans de començar a especular amb la cursa pel petroli i l’obertura d’un mercat de 80 milions d’habitants amb una societat jove i molt menys monolítica del que es retrata des de l’exterior, la UE hauria de ser capaç d’aprendre algunes lliçons d’aquestes negociacions nuclears.

Un replantejament necessari

Amb el fracàs de la política de veïnatge de la UE a Ucraïna, la política exterior europea necessita un replantejament de fons. L’acord iranià demostra, a més, que la política d’humiliacions sempre és un error. Potser que ho comencin a aplicar a altres crisis internes, com a Grècia.

La força política, diplomàtica i militar europea continua, sobretot, en mans dels estats membres, però el gran obstacle per a una política exterior europea forta no és la falta de recursos de Brussel·les sinó la reticència de les capitals a compartir el seu potencial dins un tot. Mogherini ha demostrat que està disposada a treballar amb els estats membres per defensar el rol de la diplomàcia europea. L’acord amb l’Iran confirma que el mètode europeu de negociació i concertació multilateral és bo.

stats