Fora de la UE, però com si hi fos

BarcelonaEl comissari europeu que el Regne Unit havia enviat a Brussel·les el 2014 va fer ahir les maletes. Fins i tot hi ha en l’aire la presidència de torn de la UE -semestral- que Londres havia d’assumir l’estiu de l’any que ve. Els britànics marxen i arrenca el debat sobre quina relació tindran des d’ara amb els seus exsocis.

És el moll de l’os de la negociació que arrencarà, segurament aquesta tardor, entre Londres i Brussel·les. La paradoxa és que, al mateix temps que es negocia el divorci, es tractaran els termes del nou matrimoni. Tot un repte. Experts i analistes fa temps que sospesen quina de les opcions que hi ha seria la més avantatjosa -o la menys perjudicial- per a uns (els britànics) i per als altres (els seus exsocis de la UE). I tenen clar que no sempre tothom hi sortirà guanyant.

Quan es planteja el nou escenari es mira sobretot el dossier econòmic, financer i comercial. No caldrà canviar res respecte l’euro, ja que el Regne Unit no hi participa, ni tampoc caldrà refer acords com el de Schengen (lliure circulació de persones), que els britànics ja no van adoptar. Com tampoc no s’hauran de tocar les polítiques de justícia i interior de la UE, de les quals Londres es manté al marge des de fa anys.

L’accés al mercat únic

Abandonada la idea de la unió política com a primera conseqüència del Brexit, totes les mirades es desvien cap a una de les grans joies de la corona de la UE: el mercat únic. Com s’hi accedirà a partir d’ara? Els models de relació entre la UE i un tercer país que s’apliquen ara són difícilment exportables, tenint en compte la situació geogràfica i la potència econòmica del Regne Unit.

Com a primera referència hi ha dos grans models: el de Noruega i el de Suïssa. Però les opcions no s’acaben aquí i no sempre garanteixen que Londres pugui controlar la immigració, una de les grans reivindicacions del Brexit, o -un altre clam- que deixi de finançar les arques europees. Aquest és justament el cas dels noruecs, que participen amb una aportació al pressupost de la UE i apliquen la lliure circulació de treballadors amb la UE. Això sense tenir vot en les decisions que es prenen a Brussel·les, que, al final, els acaben afectant com un soci més de la UE.

Un cas a banda en la qüestió migratòria són els suïssos, especialment després del referèndum en què, l’any 2014, van votar a favor de limitar l’accés dels ciutadans de la UE al seu mercat de treball. La decisió va causar malestar entre els països europeus fins al punt de replantejar-se l’actual relació, basada en diferents acords bilaterals, amb Suïssa. “El model suís està tocat i mai seria acceptat de nou per la UE”, assegura l’analista Jean-Claude Piris en un document del Centre for European Reform.

Per acabar d’afegir peces al trencaclosques, hi ha la qüestió específica de l’accés de la City de Londres, un dels grans centres financers mundials, al mercat de la UE. Són un tipus de serveis que, habitualment, van deslligats dels tractats comercials, que estan basats, sobretot, en les mercaderies i que es materialitzen en una unió duanera com la que la UE comparteix amb Turquia.

Un gran acord de lliure comerç, com el que regeix amb grans economies avançades com la de Corea del Sud o -aviat- la del Canadà, sembla l’opció més plausible. De la mateixa manera que la falta d’acord, i que el Regne Unit accedeixi al mercat de la UE seguint només les regles de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) i pagant aranzels, és l’opció més descartable.

Encara és aviat, però d’entre totes les vies, la UE i el Regne Unit buscaran la seva. Serà, segurament, un vestit a mida que mostrarà, altre cop, la flexibilitat dels socis europeus davant dels grans desafiaments, la seva capacitat de fer anar, quan cal, la màquina d’arribar a acords. Hi ha vida fora de la UE. I el desenllaç del Brexit fixarà, segurament, un nou model.