Publicitat
Publicitat

Hollande i Merkel, unitat d’acció però amb receptes diferents

El president francès fa èmfasi en la necessitat d’intervenir a Síria i la cancellera en la solidaritat

Europa necessita “construir una nova reunificació”, deia ahir François Hollande, i la resposta a la crisi dels refugiats s’ha convertit en el “repte històric” que pot decidir la sort del projecte europeu, apuntava Angela Merkel. La cancellera alemanya i el president francès van comparèixer plegats davant el plenari de l’Eurocambra a Estrasburg per mostrar lideratge i força, però també per evidenciar que la fórmula de Merkel i la d’Hollande no són exactament iguals. El president francès va jugar la carta de l’“Europa ofensiva”, més integració com a única solució política. Merkel, la del missatge de la solidaritat i la coresponsabilitat de tots els estats membres.

La primera vegada que un canceller alemany i un president francès es van adreçar conjuntament al Parlament Europeu va ser el 22 de novembre del 1989. Feia només uns dies que havia caigut el Mur de Berlín, i Helmut Kohl i François Mitterrand volien donar una imatge d’unitat i de compromís amb l’ampliació i la integració política de la Unió. Era un moment d’esperança. Vint-i-cinc anys després de la reunificació alemanya, la UE té poca cosa a celebrar. Europa ha anat encadenant una crisi múltiple: financera, social, humanitària i de seguretat.

Solidaritat i contundència

“La gran quantitat de refugiats [que han entrat en territori comunitari] ens han canviat l’agenda -reconeixia Merkel-, i les tanques no ens protegiran”. La cancellera va reclamar una “resposta solidària”, revisar les normes de l’asil, millorar la contribució financera als països veïns de la UE i lluitar contra les causes que han originat la fugida de milions de persones. Hollande encara va anar més enllà en reconèixer que la UE havia trigat massa a comprendre que “la tragèdia del Pròxim Orient tindria conseqüències per a la mateixa UE”. Europa necessita “fermesa” contra “els jihadistes de l’Estat Islàmic”, deia Hollande, però també contra el règim de Baixar al-Assad, origen “del drama i de la seva continuïtat”. “La guerra de Síria podria convertir-se en una guerra total”, que arribaria a Europa, advertia el francès. “Necessitem una política de defensa comuna -continuava- i de moment França és l’única que està prenent la iniciativa, enviant tropes a l’Àfrica o a bombardejar l’Estat Islàmic”. Merkel callava.

El líder dels socialdemòcrates europeus, Gianni Pittella, company de files d’Hollande, reclamava començar pel més bàsic: “Europa encara dubta de qui és el nostre enemic: l’EI o Al-Assad. Primer ens cal determinar una veritable política exterior comuna”.

El d’ahir era, en paraules d’Hollande, un “debat sobre el reforçament d’Europa”, però el motor franco-alemany parlava sobretot per les pors i les reticències de la seva opinió pública. Merkel va demanar l’ajut dels eurodiputats per engegar una “campanya de sensibilització” de la ciutadania europea, ja que viu una autèntica divisió interna al partit i a la societat alemanya per la seva política d’acollida als refugiats.

Contra el nacionalisme

Hollande, en canvi, atacava la dreta nacionalista. “El sobiranisme és el declivi”, declamava el president mentre recuperava el seu mentor polític, Mitterrand, i el seu “El nacionalisme és la guerra”. Les protestes des de les files populistes del Parlament van anar pujant de to. La líder del Front Nacional, Marine Le Pen, esperava que li arribés el torn de paraula. “Moltes gràcies, senyora Merkel, per haver vingut acompanyada del vicecanceller administrador de la província de França”, li va etzibar. Hollande es va revoltar. “A qui no li sembli bé aquesta Europa ja pot marxar”, deia desafiant.

La crisi dels refugiats també passa factura interna als grups polítics de l’Eurocambra. El discurs de la intransigència d’alguns líders de l’Europa Central i de l’Est ha acabat “avergonyint” -en paraules del cap dels socialdemòcrates- els dos grans grups del Parlament. Les declaracions xenòfobes del primer ministre eslovac, Robert Fico, en què va assegurar que no es pot “tolerar” la “immigració massiva de musulmans que començaran a construir mesquites”, van provocar l’oposició dels seus companys de files, que recorden que el 2006 el partit de Fico ja va ser expulsat temporalment del grup socialista europeu per haver format govern amb l’extrema dreta.

Una situació semblant viu el Partit Popular Europeu amb el líder hongarès, Viktor Orbán, que s’ha negat reiteradament a participar en el pla de distribució de 120.000 refugiats proposat per Brussel·les. Socialistes i liberals han arribat a demanar al Parlament que s’invoqui l’article 7 del Tractat de Lisboa i se suspengui temporalment Hongria d’alguns dels seus drets per haver “negat valors fonamentals de la Unió Europea”. De moment, “la bomba nuclear” -com anomenen els liberals a aquesta possible sanció- continua a la recambra.