Publicitat
Publicitat

CRISI MIGRATÒRIA

“Ignoràvem què era un condó i ara fins i tot sabem com es posa”

Una refugiada afganesa i les seves quatre filles expliquen el xoc cultural de traslladar-se a Suècia

“El que em va impressionar més a Suècia és que els homes fan petons a les dones”, diu l’afganesa Mehranguiz, de 15 anys, mentre tanca els ulls i fa cara de fàstic. “A mi que la gent fuma”, apunta la seva germana Benafsha, de 17 anys, mentre mou el cap afirmativament. “Doncs a mi aquest país m’encanta. A l’escola ens han explicat què és un condó i fins i tot ens han ensenyat a posar-lo”, assegura orgullosa la Beheshta, que és germana bessona de la Benafsha. “Calla, calla! No continuïs!”, la renya la Mehranguiz, que, avergonyida, es tapa la cara amb les mans. “A Suècia hi ha llibertat 100%. Massa!”, sentencia.

L’exdiputada afganesa Azita Rafaat va arribar a Suècia amb les seves quatre filles adolescents el març del 2015: Beheshta, Benafsha, Mehranguiz i Mahnush. Hi anava en teoria per a només quatre dies, per presentar el llibre The underground girls of Kabul, de la periodista sueca Jenny Nordberg, que narra la peculiar tradició afganesa de vestir les nenes com nens. La filla petita de l’Azita vestia aleshores com un nen.

Oportunitat d’or

Però l’exparlamentària ja no va tornar a Kabul. Casada a la força a l’Afganistan amb el seu cosí germà, que ja tenia una primera dona i una filla, l’Azita va considerar aquell viatge a Suècia una oportunitat d’or per fugir d’aquell marit que la maltractava i per oferir a les seves filles una vida plena de llibertats, encara que això suposés per a ella abandonar la seva carrera política i començar des de zero a Europa.

“Quan el meu marit es va assabentar que no tornaríem a l’Afganistan, va vendre totes les meves pertinences i les de les meves filles. I el que no va poder vendre ho va llençar a les escombraries”, explica l’Azita, que va aterrar a Estocolm amb roba per a menys d’una setmana, unes quantes fotografies familiars de record, els passaports d’ella i les seves filles i uns quants diners.

El que no s’imaginava, però, és el gran impacte cultural que suposaria instal·lar-se a Suècia. “I això que jo estava acostumada a viatjar a països occidentals i que les meves filles sabien parlar anglès i veien canals de televisió estrangers a Kabul”, assegura. A casa fins i tot tenien microones, malgrat que no és el més pràctic a la capital afganesa, on els talls del subministrament elèctric són habituals. Eren el que es diu una família moderna. “Si això m’ha passat a mi, què deu passar a altres famílies refugiades que arriben a Europa?”, es pregunta l’Azita.

L’exdiputada i les seves quatre filles van anar a parar a Söderhamn, una localitat 250 quilòmetres al nord d’Estocolm, que s’ha convertit en el tercer municipi de Suècia amb més refugiats. Söderhamn té 12.000 habitants i ha arribat a acollir 2.500 refugiats, segons explica Marianne Johansson, coordinadora del departament de Planificació de l’Ajuntament de Söderhamn. “La localitat tenia abans una gran fàbrica d’Ericsson que donava feina a 2.500 persones i una base militar aèria que en donava a 2.000 persones més”, detalla la representant municipal per justificar que abans Söderhamn fos un municipi força poblat però que ara bàsicament hi visqui gent gran. “Per això el govern hi ha portat refugiats, perquè tenim moltes cases i apartaments buits”, argumenta. Als carrers de la localitat bàsicament s’hi veu gent gran i immigrants: de Síria, l’Afganistan i Somàlia.

Educació sexual

“A l’escola els joves suecs estaven ben tranquils durant les classes d’educació sexual, però els refugiats no sabíem cap a on mirar. Jo no parava de suar”, continua relatant la Beheshta, que riu divertida i confessa que mai no havia vist un home nu abans d’arribar el 2015 a Suècia amb 15 anys: ni a la realitat ni en fotografia. No tenia ni idea de com era l’anatomia masculina. “A l’Afganistan ni tan sols ens expliquen que les noies tindrem la regla. Nosaltres ho sabíem perquè la nostra mare és de mentalitat oberta i, per sort, ens va avisar”, aclareix. “Aquí fins i tot ens han mostrat com és la postura del gos, i hem hagut de fer pràctiques de posar un condó en una estructura de plàstic”, comenta la seva germana bessona, la Benafsha, amb els ulls oberts com a plats.

L’Azita admet que, després d’aquelles “classes magistrals” d’educació sexual, que van durar diversos dies, no va poder resistir-ho més i es va plantar a l’escola de les seves filles per queixar-se. “No tinc cap inconvenient que tinguin informació, però cal dosificar-la”, afirma. “Les nenes a l’Afganistan ni tan sols van a escola amb nens. Allà hi ha una separació total de sexes”, exposa. “Una gota d’aigua ja és molt per a aquestes noies que venen d’una cultura tan diferent. ¿Com volen que ho filtrin tot si els estan oferint un oceà?”, lamenta. Segons l’exdiputada, el problema no és només aquest: “Aquests joves tenen una percepció errònia sobre Europa. Pensen que aquí tothom és bo, i que no els pot passar res ni corren cap perill. Estic farta de dir a les meves filles que no se’n refiïn!”, exclama. I, segons assegura, les xarxes socials no hi ajuden.

La Mehranguiz, la filla de 15 anys, confessa que el que més li va sorprendre quan va arribar a Suècia va ser també el bon tracte del professorat. “Els mestres es preocupen que ho entenguis tot i no peguen. A l’Afganistan ens picaven amb un regle al palmell de la mà si ens equivocàvem”, recorda. Ara bé, tant ella com la resta de les seves germanes asseguren que el que més els està costant és tenir amigues i amics suecs. “Bàsicament ens relacionem amb altres afganesos, sirians i somalis”, reconeixen.

Massa refugiats

La representant de l’Ajuntament de Söderhamn considera positiva la gran arribada de refugiats al municipi. “Necessitem persones que cuidin la gent gran, professors i metges. I molts dels refugiats que hem acollit són professionals qualificats”, destaca. L’Azita, però, no té cap intenció de quedar-se allà. Durant l’hivern les temperatures baixen als 30 graus sota zero, la neu s’hi acumula fins a arribar al metre i mig i amb prou feines hi ha cinc hores de llum solar al dia. El pitjor, però, assegura l’Azita, és que hi ha “massa refugiats”. “Així és impossible la integració”, opina.