Publicitat
Publicitat

ESTATS UNITS

James B. Steinberg: “Cal un lideratge savi als EUA i la Xina per evitar el conflicte”

Entrevista amb l'exsubsecretari d'Estat dels EUA

Va ser número dos de Hillary Clinton quan era secretària d’Estat d’Obama, i abans havia assessorat el seu marit en política exterior quan era president. El 2011 va deixar l’administració i avui és degà de la Maxwell School a la Universitat de Syracuse, des d’on segueix atentament els reequilibris geopolítics al món. Ahir participava en les jornades del Cercle d’Economia a Sitges per parlar d’aquests reequilibris entre el seu país i la Xina.

¿Creu que Hillary Clinton seria una bona presidenta?

I tant. Té molt clar el paper que els EUA han de jugar al món. Té seny i molta experiència, i està molt familiaritzada amb els reptes dels EUA.

Millor que el seu marit?

Ell va ser un president brillant. No crec que es puguin comparar, tothom té les seves pròpies fortaleses, però jo tinc molta confiança en ella.

Com a subsecretari d’Estat vostè apostava per una relació més conciliadora amb la Xina, en contra d’altres opinions internes.

Crec que hauríem de valorar la política d’Obama per les seves pròpies paraules. Ell sempre ha dit que no intenta contenir la Xina, sinó cooperar-hi. La seva visita a Pequín va demostrar que els EUA i la Xina poden treballar plegats en temes tan importants com el canvi climàtic. Però és cert que allà on la Xina traspassa línies vermelles, amb activitats preocupants com les del mar Meridional, és important deixar clar que els EUA s’hi oposaran.

¿Creu que la política Obama de pivotar cap a l’Àsia és massa militar?

Aquesta és una política que Obama va posar en marxa tot just arribar a la Casa Blanca: va deixar clar que els EUA tenen un gran interès en la zona i que el seu paper és essencial per a l’estabilitat a llarg termini de l’Àsia oriental. Però també va deixar clar que volen jugar aquest paper en tots els àmbits: el de la seguretat, el polític i l’econòmic. Tendim a posar el focus en la part militar, però no és l’única.

En el marc de les disputes territorials per certes illes, ¿la intenció del Japó de reformar la seva Constitució pacifista no és una escalada?

El que proposa Shinzo Abe, almenys ara mateix dins l’acord de govern amb el partit Komeito, no és una reforma de la Constitució, sinó una reinterpretació que permeti la defensa col·lectiva. El Japó té tota la raó quan diu que vol jugar un paper més tradicional en la seguretat regional, i això no té res d’agressiu o amenaçador.

¿Les inversions xineses en infraestructures als països veïns desafien el domini dels EUA a la regió?

Crec que no s’han de veure com un desafiament. Els EUA s’hauran de preocupar si en aquestes inversions la Xina no respecta els estàndards fixats per l’OCDE, com la transparència i l’absència de corrupció. Mentre compleixi els estàndards, aquestes inversions són bones per a tothom.

¿Però alguns veuen en el Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures un contrapoder a l’FMI o el Banc Mundial?

En pot ser un complement i no una amenaça, sempre que es comprometi a seguir els mateixos estàndards. Si ho fa, hi ha espai per a més jugadors.

És un reequilibri de poders globals.

Històricament, poders emergents i dominants han tendit al conflicte. Hi ha seriosos riscos quan es canvia l’equilibri de poders, però el conflicte no és inevitable. Cal un lideratge savi a les dues bandes per trobar una entesa. Si la Xina vol utilitzar el seu creixement de forma positiva, pot contribuir molt a la regió. Però si vol dominar i coercir, això no és constructiu.

Però el pacte de lliure comerç amb el Pacífic que busca Obama exclou la Xina: ¿no és un intent d’assentar el seu domini davant la Xina?

És important que aquest pacte sigui obert a tothom, que era la fita en un principi, fa 20 anys. Cal entendre que seria molt difícil iniciar el procés amb un jugador tan gran com la Xina. Però un cop creat, cal deixar clar que no és un club tancat i que la Xina hi té les portes obertes.

Què n’opina de la política d’Obama en la guerra de Síria?

Els EUA haurien d’haver tingut un paper més actiu molt abans a Síria, donant suport a l’oposició. Ara cal deixar clar que Al-Assad ha de marxar com a part indispensable de qualsevol acord polític. No hi haurà pau a Síria fins que Baixar al-Assad no deixi el poder.