Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Jean-Pierre Filiu: “Som incapaços de reconèixer els sirians com a éssers humans”

Entrevista amb l'historiador i analista sobre el Pròxim Orient

Jean-Pierre Filiu és un dels principals experts mundials en Pròxim Orient i jihadisme. Historiador i exdiplomàtic francès, ha viatjat a Síria en els últims anys i és una de les veus sobre el conflicte més reconegudes. Filiu ha estat a Barcelona en una jornada de l’Institut Català Internacional per la Pau i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

La guerra de Síria ha traspassat tots els límits…

La gent està esgotada. Ens hem oblidat del més important: de la lluita d’alliberament. Només es parla de jihadisme i del règim. Hem sigut incapaços de reconèixer els sirians com a éssers humans que estan patint un infern. I, alhora, no hem sabut entendre aquest conflicte. Aquesta doble incapacitat ens ha condemnat a una passivitat insostenible.

Ara els EUA i Europa es plantegen una sortida amb Al-Assad.

¿Com es pot considerar Al-Assad el president de Síria si l’única relació que té amb el seu poble és bombardejar-lo i saquejar-lo? El problema és entre Daesh [Estat Islàmic] i els revolucionaris. I la majoria dels mitjans parlen només de Daesh i del règim. El que està passant al camp de refugiats de Iarmuk és impressionant. Són els palestins els que s’enfronten a Daesh: és la demostració pràctica del que es pot fer per expulsar-los. O donem capacitat militar a la gent que els pot fer fora o continuem fent com fins ara: una campanya de bombardejos inútil.

Quina solució hi veu?

Ara a Síria només hi ha males solucions. I no és per culpa dels sirians, que han mostrat un heroisme increïble: puc entendre que resisteixin als bombardejos, però és més difícil explicar com resisteixen a la fam. La gent, que acabarà guanyant a Síria, serà la més poderosa del Pròxim Orient: no pel petroli, sinó perquè seran els supervivents de l’infern, i n’hauran sortit pràcticament sols.

I l’oposició siriana està pràcticament aïllada.

Els revolucionaris sirians han demanat una cosa molt senzilla als EUA: que els avisin quan l’aviació del règim s’acosta per bombardejar els civils. No respondre a aquesta demanda és un crim. Primer demanaven la intervenció de l’OTAN, després una zona d’exclusió aèria, i ara només demanen una trucada! És evident que la gent que sortirà d’això estarà molt més radicalitzada. Guanyaran sense tenir res a agrair a un món que els ha abandonat, i que aleshores ningú els vingui a demanar que facin Constitucions.

Com explica el fenomen dels jihadistes europeus?

D’una banda, són carn de canó mediàtica i terrorista. Però el més important és que els necessiten a Síria per controlar la població perquè no tenen prou sirians. Necessiten gent per controlar els locals, i com més estranys siguin a la població d’allà, millor. Però Europa es mou amb una visió simplista: estabilitat o llibertat. I la pau al Pròxim Orient només pot arribar amb una reorganització política i social.

Com va viure la manifestació de l’11 de gener a París, de rebuig a l’atac contra Charlie Hebdo ?

Hi va haver dues manifestacions: una de popular i l’altra dels governs. La primera va ser l’única important, i va ser un petit miracle. Aquell dia va ser molt emocionant: aquella manifestació va ser la derrota real dels jihadistes. L’atac a Charlie Hebdo i al supermercat jueu era una aposta per provocar la policia i els jueus perquè ataquessin els musulmans. La seva estratègia és fer provocacions per desencadenar represàlies i aleshores fer-se forts entre les víctimes.

La crisi de les pasteres al Mediterrani també és producte de la inestabilitat al Pròxim Orient.

S’aixequen poques veus. I el problema creixerà. La gent de Síria, si decideix marxar, ho farà. Si no hi ha una mobilització des de baix, no canviarà la política europea. I al cap i a la fi, per exemple a Itàlia, no hi ha tanta oposició popular, i això que acullen molta gent. El problema és que, si tenim una matança terrorista a Europa, els mateixos que avui diuen que a Síria no hi hem de fer res cridaran per una intervenció militar demagògica. I aleshores haurem caigut en la trampa de Daesh: provocar represàlies contra els musulmans i una sobrereacció militar.