Publicitat
Publicitat

DRETS HUMANS

L’Àfrica es conjura per debilitar la credibilitat de l’Haia

Sud-àfrica permet la fugida del president del Sudan, tot i l’ordre internacional per jutjar-lo de suposats crims de guerra

Amb una ordre de cerca i captura internacional sobre ell, el president del Sudan va marxar ahir lliure i precipitadament de Sud-àfrica, tan sols 24 hores després d’haver aterrat i mentre un tribunal de Pretòria decidia si el govern sud-africà l’havia de lliurar al Tribunal Penal Internacional (TPI) de l’Haia. Omar al-Baixir, acusat de crims de guerra i contra la humanitat, no es va arriscar a rebre la resolució judicial i, amb la connivència de les autoritats locals, va pujar al seu avió oficial i es va enlairar des d’una base pròxima a Pretòria. Tan sols un parell d’hores després, els jutges van determinar que l’executiu l’hauria d’haver posat a disposició de la justícia de l’Haia, on se l’espera des de l’any 2009.

En deixar terra sud-africana, Al-Baixir es va salvar d’haver de respondre a les acusacions de l’Haia, però va deixar darrere seu la recriminació de la comunitat internacional cap a Sud-àfrica per no haver impedit la seva fugida i, sobretot, l’interrogant sobre la fortalesa del TPI, força qüestionat a l’Àfrica.

Tria de destinacions

Al-Baixir va arribar diumenge a Johannesburg per assistir a la cimera de la Unió Africana, amb la tranquil·litat que el govern sud-africà garantia a cadascun dels caps d’estat presents la immunitat judicial. Però des del 2009 el sudanès dosifica i limita bàsicament les seves visites a països que no han ratificat l’Estatut de Roma, que reconeix el TPI. No és el cas de Sud-àfrica. En saber-se que havia aterrat, el Centre de Litigis de l’Àfrica Austral va interposar una demanda urgent per possibilitar la seva detenció. El tribunal es va donar un termini de 24 hores amb la condició que Al-Baixir es mantingués al país, alhora que el govern de Jacob Zuma recordava que tots els líders gaudien de la seva protecció. Al-Baixir no les devia tenir totes perquè va marxar abans que acabés la cimera, tot i que amb la satisfacció que els seus col·legues africans li van reservar un lloc d’honor a la foto de família de la trobada.

Un cop a Khartum, la capital sudanesa, Al-Baixir, vestit a la manera tradicional i amb un bastó a la mà, va tenir una rebuda d’heroi. El seu ministre d’Exteriors, Ibrahim Ghandour, culpava de “l’enrenou” creat als “enemics de l’Àfrica, enemics del Sudan i els enemics dels països amants de la pau” que van convertir una “visita normal” en un “drama”.

Els caps d’estat africans ja fa temps que reclamen tribunals africans i alcen la veu contra la feina del TPI, una institució que acusen de contribuir a mantenir el colonialisme. De fet, el mateix president de la Unió Africana, l’autoritari president de Zimbàbue, Robert Mugabe, és un dels grans símbols que advoca per no cooperar amb la justícia universal, amb l’excusa que els problemes africans se solucionen a casa.

És una premissa correcta i legítima, apunta l’advocat especialista en justícia universal Jordi Palou-Loverdos, però el problema és que la majoria dels crims queden impunes. Ni s’investiga ni s’extradeix. El lletrat, distingit recentment amb el Premi Valor a l’Advocacia Compromesa, subratlla que en aquest cas Sud-àfrica ha incomplert els seus compromisos amb el TPI, ja que no pot acollir ni donar asil a un presumpte genocida com és Al-Baixir. El vicefiscal de l’Haia, James Stewart, va denunciar que Sud-àfrica no arrestés el sudanès tan bon punt va aterrar, informa Reuters.

En aquesta mateixa línia es va expressar Elise Keppler, investigadora de Human Rights Watch (HRW), que en un comunicat parlava del “menyspreu” de l’executiu de Pretòria cap a les “obligacions internacionals” i els “seus propis tribunals”, i lamentava que s’hagués perdut una “oportunitat” de capturar un fugitiu de la justícia.

No obstant, per a Keppler, el controvertit viatge del sudanès ha servit per donar un “clar missatge” que s’ha acabat amb “la impunitat del passat” i que ara un cap de govern “pot ser arrestat”. Per a l’advocat català, que representa víctimes espanyoles del genocidi de Ruanda, la justícia universal passa per uns “moments de retrocés”, després que als anys 90 visqués una mena d’època daurada, en part gràcies a la demanda d’extradició al Renge Unit d’Augusto Pinochet per part del jutge Baltasar Garzón. El dictador xilè va tornar tranquil·lament al seu país però el soroll mediàtic va fer que molts estats s’adherissin a l’Estatut de Roma.

El de Sud-àfrica no és el primer desafiament a un intent de jutjar un criminal de guerra, però sí que suposa un cop per al prestigi del TPI, apunta Iván Navarro, investigador de l’Escola de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. Així, el cas posa un gra de sorra més a l’evident descontentament i incomoditat que senten els líders africans per l’Haia. En aquest sentit, Navarro indica que tots els casos oberts actualment al TPI són de països africans: “A l’Àfrica es pregunten, amb certa raó, què passa amb els suposats crims comesos per Tony Blair i George W. Bush a l’Iraq, o amb el govern israelià”. És el que explica, diu, “la falta de legitimitat” de la institució entre africans. El gest de Sud-àfrica de deixar marxar un suposat criminal de guerra quedarà impune, o potser rebrà alguna recriminació. Aquest és el problema, que no hi ha “conseqüències jurídiques”, adverteix Palou. Com a antecedent que contextualitza què passa avui, l’advocat recorda que l’1 de juliol del 2008, en una discreta reunió -amb presència inusual d’un alt representant espanyol que va beneir els acords, apunta-, tots els caps d’estat africans es van conjurar per protegir-se i no obeir cap ordre d’extradició.