L’Europa de les desigualtats
Un Jean-Claude Juncker investit de suposat socialdemòcrata a la recerca del suport de la gran coalició anunciava el juliol passat, davant el Parlament Europeu, que “tots els països de la UE haurien de tenir un salari mínim interprofessional i una renda mínima garantida”. Acabada la ressaca electoral, el discurs sobre el salari mínim i la protecció dels serveis públics per blindar-los dels “capricis dels temps”, com en va dir Juncker, s’han esvaït de l’agenda europea. Hi ha sis països a la UE (Dinamarca, Itàlia, Xipre, Àustria, Finlàndia i Suècia) que no tenen salari mínim interprofessional. I deu països on aquest sou mínim no arriba als 500 euros al mes.
Aquesta és una Unió de desigualtats i les mesures imposades des de Brussel·les per combatre la crisi han augmentat encara més la diferència. El salari mínim d’un treballador búlgar, segons dades de l’Eurostat del mes de gener, és de 184 euros al mes. A Luxemburg és de 1.923 euros.
La crisi ha malmès l’estat del benestar, i els salaris, tot i que els Tractats els exclouen de les matèries que pot regular la UE, es van convertir en el cor de les polítiques d’ajustament que receptava la Comissió Europea. Reformes del mercat laboral i les anomenades devaluacions internes a base de retallar sous. El resultat és que les desigualtats s’han ampliat per dalt i per baix: perquè les economies més dèbils han aguantat pitjor l’impacte de la crisi (el 40% de l’augment de l’atur a la UE en aquests anys s’ha generat a l’estat espanyol), i perquè les economies més fortes han tingut més capacitat de resistència. S’ha engrandit així una distància que ja existia abans del 2008, però les “èpoques de vaques grasses la van amagar sota la catifa de la inversió pública i el crèdit privat”, com reconeixia fa temps un funcionari europeu.
Segons un informe recent de l’Eurocambra (en què ha participat la Universitat de Barcelona), dos terços dels països de la Unió han sigut víctimes d’aquest increment de les desigualtats que, a més, ha castigat sobretot la població més vulnerable.
Un treballador luxemburguès guanya, de mitjana, un 90% més que un treballador búlgar. I encara que les xifres oficials assegurin que Grècia i Irlanda són els únics països de la UE on el salari mínim no ha pujat en els últims anys, la realitat és que el poder adquisitiu dels europeus, en general, ha anat a la baixa.
Una crisi amb guanyadors i perdedors
Si fem servir l’índex Big Mac, que el setmanari The Economist va instituir el 1986 per calcular el poder adquisitiu arreu del món a partir del preu de l’hamburguesa de McDonald’s, el salari mínim de Luxemburg permet comprar 3 Big Macs cada hora. I a la majoria del nord d’Europa i a França se’n poden comprar entre 2 i 2,5. Als seus socis del sud, el salari mínim per hora no dóna més que per a un Big Mac. I a mesura que avancem cap a l’est, cal treballar més d’una hora per poder pagar l’hamburguesa.
Espanya i Letònia lideren les desigualtats salarials a la UE. A Grècia, Romania, Bulgària i Espanya, més d’una cinquena part de la població està en risc de pobresa. Encara que Mariano Rajoy i el portuguès Passos Coelho s’aferrin al discurs del camí correcte, aquesta crisi té guanyadors i perdedors. Són els capricis dels temps i d’unes polítiques que fins ara s’havien venut com a inevitables.
